Varietats

2011

2011-12-31T05:06:00.004+01:00

Bé, ja se que pot resultar un tant massa comercial per al que acostumeu en aquest blog, que se les dona de fardó i alternatiu. Sols em falten les ulleres mes sovint, el coll alt del jersei i alguna que altra cosa més. Però crec prou encertat fer una valoració personal i intransferible de l'any que hem passat mentre senc a Ron Sexsmith.

El 2011 passarà a la meva història personal com a un any destacat, crec jo. Ja us contaré als que ens seguim coneixent d'ací 60 anys, que va suposar aquest any per a mí, ja que ara sols serà fer càbil·les i marejar la perdiu.

A nivell íntim ha sigut un any sense pena ni glòria en la seva majoria, això sí. He fet alguns amics que crec que em duraràn més que les bateries Duracell (ha pagat la propaganda, no patiu) i a penes he fet massa enemics; els justets i prou.

A nivell musical ha sigut un gran any. He vist una millora considerable en CORRIENTES348, la qual, sens dubte, he d'agraïr al méstre que em duu pels camins de l'amargura, però que admire i, fins i tot vull. El senyor de les tecles ha fet de mí un home, i sense dur-me a cap bar de damisel·les. Per tant, potser que l'agraïment més gran que puc llençar és a ell. Sempre recordaré cadascuna de les actuacions al seu costat, quan he estat d'espectador ni tampoc quan l'he tingut d'espectador a ell. Us he contat que ell va fer possible que el senyor maZinger pergués un temps preciós fent un parell de tangos amb mí? doncs sí, el meu amic estava davant de mí, assegut a la butaca entre tot eixe rebombori donant-me ànims, i segur que amb la preocupació al cos. Gràcies.

I no me'n vaig massa lluny del tema que tractava. JOE PETRASKI Y LOS CARNICEROS DEL TANGO. Potser ara mateix no us diga massa eixe nom. Potser no us ho diga mai, qui sap, el món no sempre és just, per fortuna. Doncs ara resulta que, altra volta, per mitjà del mestre de les tecles, sense a penes adonar-me'n m'he convertit en el cantant. No crec que mai aplegue a ser un digne carnicero del tango, però sí que em quede amb el que faig. Aprendre a cada moment. I disfrutar com un xiquet de parvulari.

El fado ha entrat a la meva vida, a la mà del, ja conegut, mestre de les tecles i del compte de les sis cordes millors amb les que mai he cantat. No sols ha entrat en la meva vida sinò que es resisteix a eixir. L'odie i l'estime, em fa mal mentre jo ho disfrute d'una manera masoquista fins a l'extrem. Carminho, Camané, Argentina Santos... i tants altres que han passat a ser amics meus, tot i que ells no ho saben. I no puc deixar de costat en aquesta entrada la ciutat més bella, la més preciosa, la més humana, la més inhumana, la més càlida, la que gela tant que talla: Lisboa. No crec que trobe mai cap racó com aquest. Tant de bo no el trobe mai, si l'hagués.

També tinc al savi de la música popular, el meu amic _lb_rt. Continuarà sent, a pesar que la nostra relació, sempre fraternal, potser parega un poc més gelada darrerament, un admirat germà major. És un dels que a mí m'han format com a persona. Potser no m'haja ensenyat a executar la música. Però sí a definir camins pels que, inevitablement havia de caminar. Ell m'ha fet persona musicalment parlant. Amb ell he aprés per què m'agrada el que m'agrada, per què odies el que odie, amb ell he tingut l'oportunitat de veure a un tal... ANTONIO SERRANO. El mestre de les cel·les de l'armònica. Per extensió també a un altre. El mestre de l'elegància a les sis adorades cordes. L'amo i senyor de la cultura, des d'Alaquàs.

I ara, uns tipos que no puc oblidar. Musicalment potser no hagen aportat el mateix que els nomenats anteriorment; però, sens dubte, personalment estàn al nivell al que poden estar els més grans: PELUTS PRODUCTIONS. Us pareixerà mentira, però he aprés el que és compartir escenari en un grup del qual comprava CDs i els disfrutava de veritat. De sobte en un any he passat d'escoltar al cotxe "Quin baix de preu!" a participar com a guitarrista en la gira "Yeeep Yeeeeira!". Sinzerament no puc fer altra cosa que agraïr-los la seva paciència amb un tronxo com jo. Ells entenen la música igual que jo, en gran manera. Personalitzen tot per a disfrutar amb el que fan. No busquen ser més cults, ni aprendre filosofia per a convertir-se en culturetes de segona fila. Simplement intenten riure, viure, beure, fumar, passar l'estona agust; disfrutar en definitiva. Gràcies i enhorabona mestres.

Ja per a finalitzar l'apartat musical: Ariel Rot, Señor Mostaza, Pablo Zinger, Antonio Serrano, Mastretta, David Pastor... Gràcies a tots, i a tots els que m'heu oferit la possibilitat de disfrutar-los.

També ha sigut l'any de "instanTània". Eixa melena rossa de baixa estatura i pits perfectes que em va fer anar fins a les profunditats de la terra per a acabar sense dirigir-me una miserable salutació. També moltes gràcies, ja que, a pesar de tot, he aprés i he disfrutat l'estona que hem passat junts. He disfrutat de quasi totes les formes possibles. Ha sigut el teu any per a mí.

Després el de sempre: Suspensos, falta de ganes de feina, disfrutar massa els bons moments i patir massa en els no tant bons.

També deixar caure a altres grans amics que continuen ensenyant-me a caminar com els de sempre, "la quadrilla". Sou, els que més suporteu la càrrega que puga arribar a suposar. No us dedicaré un paràgraf però tampoc crec que calga.

Per a la resta de gent que oblide, penseu que ho faig per què no resulte un sermó més gran per als pocs que llegiràn açò. Una abraçada per als que m'heu fet disfrutar, una altra per als que heu pogut arribar a disfrutar amb mí, i els desitjos més malèfics per als que me'ls desitjeu a mí també. Bon Any nou i bona sort.

De Madrid al... a la terra.

2011-12-12T05:11:00.003+01:00

La veritat és que s'ha convertit súbitament en una ciutat agradablement inexpugnable, a la que li espera una pròxima visita meua: Madrid. Com a bon espanyol que em considere, m'envolta un ambient de recel cap a la capital, però això ha anat desapareixent poc a poc durant aquests 4 dies en la ciutat. París és la ciutat de la llum, Roma és la ciutat eterna, i Madrid és la ciutat de la bellesa i el esperit cosmopolita indestructible. Madrid és al mateix temps ciutat del passat i ciutat del futur. Madrid és la ciutat de la música, de la pintura, de la història, dels pobres més miserables que hi han al nostre país i dels rics més detestants del mateix; és la ciutat on comencen totes les vies i és la ciutat de la gent. Sobretot crec que és la ciutat de la gent.

Potser fou que el viatge va començar amb aquella visió de grandesa en baixar en Atocha amb tanta gent i tanta construcció, i eixos carrers tan amples. Potser fou el posterior concert de Mastretta i la seua banda a la Sala Clamores Jazz amb dos amics subjectant els dos whiskys que es sumaven al meu. Potser fou el fred que ja trobava a faltar. Inclús potser que he pogut fumar en un bar sense que ningú em diga res, o que he cantat La Marsellesa amb uns francesos, Bella Ciao amb un italià, La Panderola amb uns de La Vall d'Uixó i el Cant Barça amb un de Cadis en la mateixa nit.

No sé que ha sigut perquè ni tant sols podria parar-me a pensar-ho. Però han sigut moltes coses que l'han convertit junt a París, Lisboa i Barcelona en una de les ciutats de la meva vida.

Siga com siga, Madrid ha desaparegut de la meva imaginació per a convertir-se en una part de mí. I jo he fet tot el possible per a ser una part de Madrid. Bona nit i bona sort, amics.

Igualtat vs igualitarisme

2011-11-22T02:47:00.002+01:00

Ja sabeu la passió que tinc per enfrontar conceptes aparentment semblants. Dit això però, vaig a parlar d'un tema del que m'agradaria que em donàreu la vostra opinió; crec que és un tema molt important per al totum revolutum mental i intelectual que estem vivint a la societat actual.

Tots alcem la veu i entonem el Viva la Pepa quan apareix a qualsevol lloc la paraula "igualtat". Ens hem aprés de memòria la frase "tots som iguals" que figura en qualsevol Codi Civil, Constitució, text de les Nacions Unides... i que a ningú se'ns oblida mai a l'hora de, com dirien pel meu àmbit, agranar cap a casa. Ens l'hem aprés de tal forma que la recitem amb un orgull innat; un orgull que incita a alçar el cap amb mirada faraònica.

Però i si us digués jo que tots no som iguals? Hem confós la igualtat com a ésers humans amb la igualtat com a persones. Tots els éssers humans som iguals però no ho som totes les persones. Coneixeu la tendència semàntica que tinc a l'hora de diferenciar ambdós conceptes: ésser humà i persona. Els éssers humans podem diferenciar-nos (merament en el camp de la biologia) per sexe, raça, condició econòmica i tot allò tangible i visible a l'ull humà, i les persones ens diferenciem en cultura, forma de pensar, ideologia, llengua... i tot allò abstracte que no es pot veure en una fotografia qualsevol.

La teoria diu que tots els éssers humans som iguals però la pràctica ho confón també amb la nostra vesant personal. La teoria és preciosa i fins i tot melòdica. Cada volta que em pose a llegir l'article primer de la Constitució Espanyola, o l'article catorze de la mateixa m'entra un subidón de justícia social increïble. Però en la pràctica estem sobrepassant la barrera de l'igualitarisme. La moneda única, els best sellers, els discs de lady gaga, el sistema d'hondt... ens estàn intentant convertir en persones iguals.

Amb una forma igual de pensar, amb uns gustos musicals i literaris iguals, amb un lateralisme polític, esportiu, cultural igual... i açò està fent desaparèixer a una velocitat trepidant la revolució en qualsevol camp humanista. TOTS hem de tenir un títol universitari, TOTS hem de tenir un Mac de Apple, TOTS hem d'anar a una discoteca tots els dissabtes i una llarga llista d'etcèteres que no enumeraré ja que és un poc inhumà.

Les persones som plurals en la nostra essència; ens movem per inquietuds i motivacions per aprendre en la nostra llavor. Les persones creixem cultivant la nostra ment de forma impassible. La cultura no és sols escoltar un disc dels Beatles i haver llegit la catedral del mar. També hi han més llibres, més discs i mes formes de tenir cultura. Conec a moltes persones que no s'hauràn inquietat per un llibre en la vida i tenen molt que ensenyar-me. Cada volta estic més segur de que en 2012 s'acabarà el Món. I no estic parlant de cap explossió ni de cap meteorit. Parle de morts que caminen amb una ment aborregada per les modes i els mitjans de comunicació. Parle d'un mon dominat per l'igualitarisme en el que ens dominen, si cap, més els mercats. I parle d'un món en el que per a ser revolucionari hauràs de duur rastes i ser nacionalista. Perquè la resta de revolucions hauràn acabat.

Haurà desaparegut la "revolució humana" com a tal, per se. I quedarà demostrat que George Orwell potser no va acertar en l'any però, si li donem un marge d'error de vint i vuit anys, haurà acertat plenament al seu 1984.

En fi. La igualtat és igualtat si s'aplica a tots els éssers humans. Si acaba caient com a espasa de Damòcles sobre la nostra vesant més personal, s'anomena igualitarisme, i és una arma mortífera.

Tardor

2011-11-16T01:10:00.002+01:00

Sí, parle de la tardor. I aquesta entrada, potser com us tinc acostumats darrerament, serà un poc massa calòrica per l'alta quantitat de sucre que vaig a tirar-li damunt.

Per a mí la tardor, és Randy Newman. Potser us seré més concret: és el seu disc Good Old Boys. No sé per què ni tant sols m'importa; però el que sí que sé és que per a la millor època de l'any és necessari tenir a un gran com és l'oncle Randy.

La tardor no sols és la millor època per la nostàlgia que evoca, ni per cap altra cosa potser massa romàntica. El romanticisme de la tardor radica en el canvi de temperatures simplement. Com pot ser que una qüestió símplement meteorològica esdevinga en una cosa tan gran com Randy Newman? És merament una qüestió personal i absolutament subjectiva.

Al final em canse prompte de les altes temperatures i de duur ulleres de Sol fins a les deu de la nit. Ja era hora de poder treure a de l'armari una bufandeta per als matins i d'anar preparant els guants. Les terrases de les cafeteries ja no s'omplen de res que no siguen fumadors responsables que pensen en la salut o irresponsables que s'enrecorden de la mare que va donar a llum a algún legislador que altre. I ja no hi han tantes cerveses a les taules, que han esdevingut en café o xocolata. La gent ja treia les xaquetes dels armaris per gust, ja que la temperatura no ens ha acompanyat massa darrerament.

Les millors fruites de temporada són les de la tardor: taronges, mangranes, amborssos, castanyes... els quals acompanyen inevitablement a la inmensa majoria de les taules de les cases d'aquest territori. I aquells als que la vida no ens ha tornat el somriure i no tenim calefacció a casa, sempre tenim una mare a casa que, de forma desesperada, busca el braseret per a baix de la taula, la qual cosa continue trobant amb un encant especial, però viril, no us enganyeu.

Bé abans de crear un bram nostàlgic colectiu, us remarcaré el que he dit al principi. Tot i que val per a qualsevol època de l'any i de la nostra vida, Randy Newman és el cantant per a la tardor.

Bona nit amics.

Culturetes i penons de la justícia, ataqueu ara.

2011-11-06T03:38:00.003+01:00

Estic seguint una sèrie de documentals realitzats i per Javier Calvo i Javier Limón en La2 de TVE anomenats "entre2aguas" en els que es viatja a mitjançant la música a través dels dos costats de l'atlàntic. Bé, doncs a pesar de tots els que recolzeu la causa palestina des dels butacons de vostra casa, estic avui per a parlar de Palestina però d'un tema que no portarà polèmica ni enfrontaments (repeteixc) molt al vostre pesar.

Sobre la guerra entre Israel i Palestina ja se'n parla prou, i se'n seguirà parlant però ara vaig a parlar-vos de la no-guerra entre Israel i Palestina. Avui parle de Samer Totah. Un Luthier, fabricant de llaüts que no fa propaganda ni publicitat sobre l'injustícia d'Israel, ni es dedica a enarbolir la bandera de palestina i el mocador al coll. Parla únicament del que sap: Construïr llaüts. Es palestí, però podria ser vietnamita, perquè no combat, ni defensa causes perdudes, ni les dona per perdudes, ni tant sols les nomena. Per als romàntics i amants dels nacionalismes i les revolucions potser resulte un poc violent que un palestí no estiga defensant explícitament la causa palestina. Sinò que es dedique a parlar únicament del que sap. Us adjunte la conversa que manté Javier Limón amb ell en el darrer capítol.

-[...] Y respecto a un asunto muy especial... Estamos en Palestina, una tierra muy difícil. Un país muy difícil. ¿Cómo puedes salir adelante?¿Resulta muy difícil, no?

- Sí, sí. Para empezar me gusta mi trabajo, mucho. Así que me dedico a trabajar cada día, porque si no lo hiciera olvidaría cómo trabajar la madera... y perdería un buen trabajo.

En 1967 en Palestina no había nadie que fabricara laúdes, pero en 1984 ya había cinco personas que fabricaban este instrumento. De modo que no puedo parar, tengo que seguir adelante ¿entiendes? Para que se mantenga este trabajo aquí.

- De modo que con los tanques tras las ventanas, sigues y sigues...

- ¡Incluso con los tanques dentro de mi casa!

- ¿En serio?

- No puedo salir fuera. Moriría ¡Te disparan!

- Así que sigues tocando y construyendo laúdes.

- Sí

- A veces la música es la razón para continuar ¿no? Es un buen motivo para estar dentro de tu casa.

- Sí, exacto. Así es la vida. Tienes que seguir adelante. Da igual lo que pase ahí fuera, hay que seguir adelante.

- De modo que, después de todos estos años nunca has dejado de construir ni de tocar este instrumento.

- No, por su puesto que no.

Amics, heu de veure les cares de normalitat, fins i tot d'humor (a voltes) que posa el luthier. Per a ell la vida és la construcció i l'execució de música per a llaüts. S'extranya de l'entusiasme de l'entrevistador. És la seua vida. Unes respostes categòriques i simples: "doncs clar que continuaré tocant i construïnt llaüts. Què he de fer si no?". Que gran és aquest home.

Piso Térreo

2011-11-02T23:02:00.003+01:00

Un gran fado del gran Camané. M'agradaria declarar-la "Manifest del desencantat". Ara sí.

Tot i això, i seguint la tradició d'elegir una frase, en triaré una que no estic segur d'haver traduït bé:

"Si crides, encara vaig; si vens, encara estic; si faltes, ja no t'espero."

http://grooveshark.com/s/Piso+T+rreo/3JIgKW?src=5

No pot i no vol.

2011-10-17T01:54:00.002+02:00

No calen més paraules.

Diari de bitàcola

2011-10-16T18:15:00.002+02:00

Dia V

La situació ja ha començat a ser crítica. El pacient ja es queixa del dolor produït i ja ha passat a les grans dòsis d'alcohol com a medicament.

Aquesta situació s'ha de solventar ja, sense més aplaçaments. El pacient té dolor físic a la cama i una ferida lleu a la front. Per tant el dolor ja està manifestant la seua vesant física. Açò ha de parar ara mateix.

Diari de bitàcola

2011-10-14T19:04:00.004+02:00

Dia III

Els simptomes s'han aguditzat considerablement. El malestar del pacient acrecenta el perill d'una forma a tenir ja en compte. En principi deixarem passar el cap de setmana per veure com evoluciona. La medicació ja comença a ser més forta (s'ha afegit a la recepta el tango i l'alcohol en petites proporcions) i ja estem pensant en l'adició de substàncies estàndard per a continuar.

Pareix que el pacient vulga estar malament per el·lecció propia. Una cosa inexplicable però no pot deixar de pensar en la seua malaltia.

Tot i no haver arribat a l'estat crític, podria fer-ho en qualsevol moment. S'ha augmentat l'observació i la vigilància a aquest.

Diari de bitàcola

2011-10-13T14:04:00.002+02:00

Dia II

Comencen a aparèixer símptomes de manera lleu. El malalt va tenir anit que acudir a medicació alternativa basada en café en llocs clau del problema. Per a eixir del pas va tenir que acudir a un lloc proper de l'epicentre de la malaltia i esperar a que aquesta es manifestara.

Tot i això, la solució no es va manifestar. Per tant, i seguint en el camí de la paciència, continuarà el tractament mèdic per veure com va evolucionant (tot i que a un ritme pausat) la malaltia.

Per ara continuarà amb el tractament establert de jazz i tabac, amb la adició del café en la recepta, però si la cosa no funcionés, doncs hauriem de prendre mesures. Si continua manifestant aquests símptomes, com deia, l'alerta groga, i posterior alerta roja ens hauria d'agafar amb recursos suficients per no arribar a la fi de la història en aquesta situació.

Diari de bitàcola

2011-10-12T15:28:00.003+02:00

Dia I

Encara no han començat a aparéixer símptomes. L'estat és tan desesperançador com la setmana anterior. Potser comencen a aparèixer erupcions però res aparentment seriós.

Continuarem amb la medicació de jazz i fum mentre es durà un control exhaustiu de l'evolució de la malaltia.

Entrada centenària, I primera eixida.

2011-10-11T01:01:00.002+02:00

Aquest moment crec haver-lo viscut ja... pareix que siga la realització d'un element abstracte que es troba pel meu còrtex corretejant per a venir-me ara a la memòria. Però aquesta vegada pareix més intens que l'altra vegada, o l'altre somni.

Ell arriba a la universitat a les 11:00 mentre ella l'espera, amb unes sabatilles color beige, uns pantalons texans i una camiseta blanca de mànega llarga. El precedent a eixa quedada és una setmana d'intrigant angúnia d'ell solventada amb una cridada de telèfon el dia anterior. El cotxe blau cyan metalitzat i cobert de pols i terra encara conservava a la finestreta la multa d'aparcament que li havien posat els membres de seguretat de la universitat. Recordava perfectament aquell dimecres, malgrat que no havia passat tampoc massa temps. Diguem-li romanticisme improvisat.

Doncs la imatge era la mateixa fotografia dels dimecres anteriors, aquella enmarcada pel marc de la finestreta del copilot d'aquell Citroën C3. Aquella fotografia gravada en l'arxiu cerebral per a sempre.

Ella havia pujat al cotxe i allí va començar el dia; l'hora de la veritat s'apropava a una velocitat assassina. Van aparcar creuant unes poques paraules sense importància i sentint Señor Mostaza o Manel, no recorde bé. Van aparcar lluny del destí, degut a l'hora d'arribada, en la que no hi han llocs d'aparcament a la universitat. Ella va baixar del cotxe i ell, amb el cap mirant als peus encara asegut al seient del volant, va respirar profundament deixar eixir l'aire amb un apreci quasi com si fos la darrera bocanada d'aire que donaria a la seva vida.

Van caminar uns 5 minuts i van seure els dos a una taula de fora de la cerveseria més concurrida de la universitat i mentre ella parlava ell la mirava, i la veia. La observava com si no l'haguera de veure més, sense ni tant sols escoltar el que deia. Si ella feia un somriure ell esbossava un altre a la seua boca tremolosa intentant esbrinar la raó. Afegint una altra imatge del seu somriure al seu pensament. Ja tenia massa imatges d'ella que recordar i massa moments que reviure en moments d'alcohol. Ja hi havien massa llàgrimes que llançar per la nit. No li convenien aquelles quedades. I la tensió va continuar pujant, i pujant... fins que en un moment de la conversa...

"Recorde cadascún dels teus somriures des que et conec. El meu objectiu a la vida des del diumenge de dues setmanes enrere és fer-te feliç. Estic tan enamorat de tu que no puc aguantar més temps sense dir-te que et vull més del que jo mateix puc voler a ningú, perque has canviat els meus esquemes de vida fins al punt en que m'estic tornant boig per moments. No es tracta de com cantes, ni del teu pel ros, ni dels teus ulls blaus amb el contorn de la pupil·la de color ametla; ara es tracta de mí. Perque si no em dius que m'estimes alguna vegada, la meva història no existirà i el meu personatge passarà a ser personatge secundari d'alguna historieta del Interviú, mentre que si apareixes tú en la meva novel·la potser es convertisca en la història més preciosa que s'haja escrit mai. Ho senc, però devia dir-t'ho."

Front aquest llançament de paraules ella es va quedar paralitzada i sense dir absolutament res es va alçar de la taula i va romandre allí dreta uns segons mentre els seus ulls es tancaven i una mirada homicida el va atravessar. De sobte i mirant cap a un cotxe allí prop aparcat va dir...

Les metes a la vida son...

2011-10-09T02:40:00.002+02:00

Asia. Coneixen vostés Asia? jo tampoc. Sols em puc dignar a utilitzar aquesta paraula per parlar del concepte d'amor que hi ha en un país asiatic: l'admirat Japó. I vull començar aquesta entrada amb el Japó més tradicional. Una volta, llegint el diari (soc client habitual de El País tots els diumenges), vaig descobrir aquest punt de vista des de l'objectiu asiatic, concretament del Japó. El titular manifestava alguna cosa com "Mujer corta el pene a su marido por amor" en una d'aquestes notícies banals que a mí m'encanta llegir. Sí, una dona va tallar el penis al seu marit per amor; per a tenir com a possessió real quasi jurídica el penis del marit; el seu membre més definitiu com a home de gènere masculí.

Després d'haver llegit aquesta notícia em va venir al cap una lliçó de l'assignatura d'Història de la Música a primer de batxillerat. En aquella lliçó em va quedar clar que la humanitat contemporània hem entés el concepte d'amor tal com ens l'han ensenyat els trovadors de l'edat mitjana. Seguim un llenguatge ja establert de l'amor cortés i de la sumissió cap a la dona dels somnis, la dona somiada, la imatge onírica personificada en uns ulls blaus.

Aquí veiem els dos punts de vista: l'amor cortés versus l'amor destructiu; occident versus orient. I després d'hores de cervesa, tabac i molt de jazz he trobat la tercera en discordia. Al igual que The Kinks son els tercers en discordia entre Beatles o Rolling Stones. L'amor com a tal, ni orient ni occident, ni penis tallats, ni escalades per una melena rossa.

Quan recordes tots els moments com si estiguessin passant en aquest mateix moment. Quan acabes reconeixent el teu romanticisme més destructiu i més assasí. El cor kamikaze que, de sobte, troba una raó per a bategar i passa a dependre d'eixa raó a nivell espritual, ja no psicològic ni físic, sinò a la barrera inexpugnable: l'espiritualitat.

Tots, tots, tots els somriures que eixa raó va fer davant dels meus ulls intoxicats els tinc gravats dins de la memòria. Com un punzó encés que dibuixa damunt una xapa de fusta troquel·lant una imatge ja imborrable. Ara mateix odie eixa imatge fins al punt més fort, fins al punt més afectiu que conec. L'odie tant que no puc pensar sense estimar-la. I la setmana s'està fent llarga, a dos paquets de tabac al dia i considerables quantitats de medicina etílica, fins al punt que al meu fetge li convé que jo la trobe, encara que siga de casualitat.

La memorabilitat d'una mirada.

2011-10-03T11:56:00.003+02:00

Cap de setmana memorabilíssim.

Entrem primerament a la acepció d'aquesta paraula en el seu estat més natural: memorable. La memorabilitat d'un acte, situació, acció etc. no es dona, com es sol utilitzar, per a coses que no s'obliden per la seua part possitiva. Memorable símplement s'utilitza per a coses que no s'obliden o costen d'oblidar, tant per la seua part possitiva com negativa.

Poca cosa a dir amb un parell de copes excessives de cointreau. Tot i això, i deixant (per falta de temps, no de ganes) fora de lloc els viatges al centre de la terra i els dinars de plaer indescriptible, us vull parlar del moment en que Ella em va mirar, desmesuradament deixada duur per la melodia.

Involuntàriament, o quasi instintivament em comportava com si el món se'ns parés per nosaltres, com si eixa mirada fugaç fos el rellotge d'arena que pot fer que la terra pare i deixe de girar en un espari de 60 m2. Com si la columna sobre la que jo reposava, ni els amics, ni la gent, ni tant sols la míusica existís. Ella cantava amb una veu rasgada, forta, trencadora i assassina mentre em mirava a mí, embobat en trobar com eixir d'aquells ulls per a ser lliure, sostés en una columna bruta i sobre un terra en el que s'apegaven les sabates. Sense poder moure'm, sense poder fer res a part d'una exagerada reverència.

En aquell súbit moment en que ella clantava Hijo de la luna jo em trencava per dintre, i la gent seguia sent normal; fins i tot vulgar. Potser després d'aquest instant catalitze la meua atenció en trobar les mirades; en demostrar-me a mi mateix que no hi haurà MAI una mirada com aquella mirada de direcció fins i tot agressiva.

Tot per un somni. Per una voluntat onírica, per una utopia, digueu-li com vulgueu. 100 km per un somni, 100€ en un cap de setmana per una voluntat onírica i aguantar el dolor de la meva cama esquerra per una utopia. Per una força menor, tan poc palpant i patent que no existeix a penes.

Un somni desgraciadament unidireccional i mal direccionat, i, bé, un somni. Com deia el poeta "los sueños sueños son". Per ara tornaré al catastròfic, així com catastrofista món palpable i dur, punxós, difícil, llarg i penós però amb petits moments de grandesa.

Ni tant sols sé si tornaré a veure-la, ni si parlarem, ni si anirem al karaoke. Sols sé que no sé com ajudar-me. No sé com recuperar eixa autoconfiança. No és catastrofisme, potser siga paranoia, esquizofrènia, o alguna cosa així. Però no sé com minar aquest sentiment.

3/10/2011 - 3:30

Rascanyà

2011-09-30T12:34:00.002+02:00

Avui, ja us dic que no serà una entrada agradable. Qui avisa no és traïdor.

Mala hora en la que vaig caure en aquell món. Recorde al maleït Quique González quan parla del "jardín de los imposibles", ja que ho associe amb una pista d'esports roblida de gent amb un taulell de bar de fusta ple de gin-tonics.

Ahí va començar la meua caiguda, la qual es manté fins al moment. És una caiguda d'eixes que no esperes, ni t'espera a tu; que no veus, i ni tant sols mires. Una d'eixes caigudes a les quals, no saps ni com però acabes deixant-te duur per la gravetat. Quan parle de gravetat estic tractant de metaforitzar una de les grans lleis científiques que més han influït en el pensament i en la filosofia actual.

Doncs, continue, una d'eixes caigudes que et trobes i ja no saps com eixir, que fins i tot et dona temps d'assaborir cadascún dels moments mentre dura; mentre veus el cel alçar-se de front a tu i tens el terra cada volta més prop. Fins i tot esperes treure el braç amb una força infrahumana i improductiva per veure si et salves.

No et salves, la caiguda ve igual, i la caiguda porta conseqüències: la sang al genoll, la clàssica "rascanyà", un esquinç, una fisura, una costura sutural, o fins i tot un trencament de l'estructura. Et creus dur, fort, lleuger, àgil i fins i tot amb eixa confiança que t'aportes a tú mateix acabes caient a terra, deixant empremta del teu llom a la terra, la qual obligatòriament ha de cedir front el teu pes i la teua robustesa. Es saboreja, fins i tot plàcidament cadascún dels moments de la caiguda, i més quant és una caiguda duradora, llarga i fins i tot pot convertirse en rutina. Tant que acabes assimilant aquest estat de pseudosuspenssió en l'aire mentre realment estàs caient a una velocitat lenta i difícil de determinar.

Bé, es tracta d'una espiral de la força de la gravetat de Newton VS La meua consciència. La meua gravetat personal em diu que continue caient, que no pare, que no em meneje i em deixe duur per ella. Fins que algún dia arribaré a la caiguda inevitable que aquesta comporta, mentre que la meua consciència i part més racional de mí mateix em diu que no, que he d'intentar posar el braç, malgrat resulte inútil per tal de fer el possible per frenar la caiguda. Això m'assegura que em faré, com a molt, la clàssica "rascanyà" al colze i la gravetat no m'assegura res, potser acabe volant o potser caiga contra el brut paviment de les aceres que rodejen la base de l'edifici del que, sense cap raó ni consciència m'acabe de llençar.

Mentre llegia el que porte escrit fins el moment, acabe de decidir que vaig a continuar caient, que se on em porta ara la caiguda: a Catí. I direu: "a Catí???. Doncs sí, a un poble de la comarca de L'Alt Maestrat on es fa tradicionalment un formatge tendre deliciós. Allí em porta la caiguda. Vaig a escriure una gran frase d'una bona pel·lícula: "La bellesa seductora crida a la mort i jo soc adicte al seu cautivador cant de sirena". Ahí està la raó de que continue caient fins al final, fins que trobe el terra o fins que torne a pujar, fins que trobe la fi d'aquesta caiguda.

It's been a sweet day's night

2011-09-29T01:44:00.002+02:00

I avui, amics, una setmana després, he vist el contingut d'eixa fotografia. Això, amb el vostre permís, m'ho reserve per a mí. Un gran dia el d'avui.

Marqués, ara he entés allò del troquel·latge

2011-09-22T03:12:00.002+02:00

Avui m'he adonat de la perfecció d'una fotografia de la qual el marc és la finestra del cotxe. Tot i un fons de caravista roja amb la inscripció de "Facultat de Ciències Jurídiques i Econòmiques" que inspirava qualsevol cosa menys interés, al centre de la fotografia estava Ella.

Ja ho va dir Charles Aznavour en la versió en anglés de la cançò "She" versionada en la seua màxima exposició pel grandíssim Elvis Costello. "She" no es refereix a ninguna xica en concret. Cadascú troba la seua pròpia "She" amb les seues preferències. La meua "She" estava avui esperant-me a la porta de la Facultat de Ciències Jurídiques i Econòmiques.

Ella formava la fotografia nomenada anteriorment mentre discernia si el de dins del cotxe era jo (tenint en compte que ella no havia vist mai el meu cotxe i que jo anava amb les meues habituals ulleres de sol). Formava la fotografia perque estava sentada allí al pilonet que presideix l'entrada a la facultat. Jo des de dins del cotxe tenia el camp de visió que et dona una finestreta de cotxe des de dins cap a fora; per tant, la fotografia era eixa: ella asseguda al pilonet mentre reia al veure que, efectivament, era jo el de dins del cotxe. La vora engomada de la finestreta era el marc que envoltava aquella imatge perfecta.

Una melena rossa, una estatura no massa llarga, tot i que tampoc massa curta, uns ulls color blau claret amb una progressivitat pictòrica tal que acabaven sent marrons al centre, i amb una pupil·la tan petita que a penes es podia discernir a 30 cm d'Ella i una pell rosada, però no afectada pels rajos UVA en absolut. Uns pantalons texans senzills, unes xancles "del ditet" i dues camisetes fines, una roja i una grisa, superposades repectivament una damunt l'altra. Crec que deixe poc de marge a la imaginació. Us podria descriure el seu rostre però això ja seria del·lirar.

Sols volia anunciar la incorporació d'aquesta instantània al meu repertori de imatges de la meva vida. Estic segur que el troquel·latge que ens explicaven a l'institut en Filosofia tenia a veure amb el troquel·latge que avui ha maquinat aquesta imatge al meu cervell. Fou una imatge curta, potser sense cap missatge, però el dia en que estiga caient per un barranc, eixa serà una de les diapossitives que descriuràn la meva vida abans de la mort.

Bona nit i bona sort amics.

Rallada monumental, però esperançadora

2011-09-20T01:53:00.002+02:00

Aneu a permetre'm, i fins i tot jo he tingut que demanar-me permís a mí mateix, que em pose un poc cursi, nyonyo o fins i tot esperançat. Sé que us tinc acostumats a aquest inacabable estat de tenssió nerviosa amb traça d'incontestable negativitat. Tot això, momentàniament en principi, ha acabat.

Us heu parat a pensar que potser ni tant sols som físics? que és un somni? o una història? Jo crec que si mirem més enllà dels núvols, de les deixalles còsmiques, de l'obscur mantell d'estrel·les que ens calfa en estiu i ens refreda en hivern, trobarem la cara d'algún escritor que està escrivint la història de la qual nosaltres formem part. Potser ell també forme part de una altra història, però això ja no és cosa nostra.

Aquest escritor, fins i tot potser que escriga històries diferents per a cadascún de nosaltres, els seus personatges. Cadascú tenim un plantejament, un nus i un desenllaç; cadascú tenim una història diferent, que en la prestatgeria o en la tauleta de nit es barallen i formen històries conjuntes.

La meva història està coixa de personatges, li'n falta un almenys per continuar. És eixe personatge el que em donarà continuitat. No sé ni tant sols si serà el darrer, però és el que ve per continuació, per inèrcia de la propia història. Si no apareix en la plana principal de la història açò s'acaba. Jo, la meva història, la tinta que aquell escritor ha malgastat amb mi no continua i les fulles es queden en blanc. Ha començat el final o la part intermitja d'una part de la novela i ha de continuar; no es pot quedar així. Si no, potser l'editor la deixe oblidada en qualsevol armari junt a fulles del banc i més històries inacabades o de escassa qualitat.

Una volta vaig llegir una novela que, com el seu autor, no em va agradar però ara m'encantaria fer-vos arribar. La novela era "El Alquimista" de Paulo Coelho i deia alguna cosa com "quan dessitjes alguna cosa molt fervorosament, l'univers conspira per a que l'aconseguexis". Era una tonteria, potser igual que tot el que jo he escrit abans, però sense fer cas a eixa frasse, no puc pensar en altra cosa que en estar equivocat i que eixe conjunt de paraules estiga acertat.

Sé qui és l'altre personatge, sé més o menys on viu, sé el seu telèfon, a qué es dedica... Però em falta que entre en aquesta història. Em falta que es gire la trama per a que eixe personatge siga el punt d'inflexió, el nus de la novela i fins i tot el desenllaç. Em fa falta eixe personatge.

Perdoneu aquesta extranya entrada, però ho considerava quasi necessari. Bona nit i bona sort amics.

La llum

2011-09-18T05:53:00.000+02:00

Segurament tots els físics, químics, matemàtics, i demés coneixedors de la ciència definirien la llum com a un "agent físic que constitueix una de les formes possibles d'energia, que és capaç d'impressionar els òrgans de la vista i permet de veure els cossos que l'emeten." (definició del gran diccionari de la llengua catalana).

M'agradaria desmentir allò de l'agent físic que deia abans. La llum pot ser tan metafísica com un missatge parlat, escrit o transmés de qualsevol altra forma. En el meu cas el missatge han sigut dues paraules tals com "te cride". Sí, així, amb una lleu falta ortogràfica troquel·lada pel col·loquialisme de la llengua parlada. Lleugeres paraules plenes de forma, sò, música, aire i, sobretot, llum. No era la llum del monitor de l'ordinador, per als graciosos que vulgau fer la guitja. Sinò la llum del missatge.

Bé, poca cosa més a part d'açò i un altre consell músical: Cuca Roseta. Que seguint les modes actuals, ha passat de cantar a un grup de música "pop rock soul jazz bolero punk grunch garage etc." a cantar fado. De totes formes una gran veu molt fina i florida.

Amb aquest consell musical i amb un abraç gran m'acomiade aquesta nit, el meu aniversari, per cert. Bona nit i bona sort amics. Avui el dia ha acabat bé...

Jekyll o Hyde? Per ara un poc de música...

2011-09-15T03:49:00.002+02:00

Avui m'abellia escriure; i per què? doncs perque ahir estava escrivint i de sobte em va donar la volta tot i no vaig voler publicar. Avui m'he posat al George Masso Sextet i de sobte m'ha abellit escriure. Diguem-li màgia. O bipolarisme, com vulguen vostés.

Us enrecordeu, si ho heu tingut alguna volta, del què sentiu quan s'entremesclen tantes sensacions juntes com, la suor gelada, el plaer quasi orgàsmic de la bona música i la decepció dels examens? No sé massa bé com sentir-me si content, tens o disgustat.

La segona (la tenssió) es pot compaginar amb les altres dues però les altres dues no es poden combinar ambdós juntes. És brutal.

La decepció dels examens és un sentiment que considere innecessari tot i que el meu subconscient o la meua consciència ho consideren en un primer lloc en quant a les seues prioritats, per tant, està entre la importància i la banalitat. Ufff acabe de resultar una persona de contradiccions i contrastos grandíssims.

El plaer me l'ha deixat a la boca Argentina Santos, per la qual em declare pública i oficialment argentinasantosadicte amb el permís de vostés, apreciats lectors. Lágrima es diu el tema que m'ha enamorat i del qual em prendré la llicència de deixar-los a vostés una estrofa que m'ha quedat al cap:

"Desespero / Tenho por meu desespero / Dentro de mim / Dentro de mim o castigo / Eu não te quero / Eu digo que não te quero / E de noite / De noite sonho contigo."

Argentina Santos ha copat les meues hores de insomnolència d'ençà ja uns quants dies amb aquest tema i amb altres més que no em vaig a posar a enumerar. Junt a Carminho em pareix actualment d'allò millor en el panorama musical, i més concretament del fado. De fet, i com estic que ho regale, us posaré el video si la tecnologia em deixa.

La tenssió ja no us vaig a dir per què esdevé dins meu perque això ja és un altre tema totalment diferent. Tot aquest text que amable i inútilment (és clar, no us estic dient inútils, sols ho és aquest escrit) heu llegit, era la excusa perfecta per presentarvos la meva amiga Argentina Santos i al George Masso Sextet. "Algún dia m'ho agraireu", que diu ma mare. Bona nit i bona sort amics.

PS: A la fi, la tecnologia m'ha deixat.

Maestro

2010-10-13T02:29:00.002+02:00

Al crit de "Maestro!", difuminat amb una excepcional guitarra flamenca començava l'actuació al "Tablao de la Lirio" en Granada. El fum del tabac continuava però la gent callava a mesura que els tres primers compasos de la guitarra es tangien. Al quart compas no es sentia ni una ànima al local.

La llum era tènue i donada per ciris, alguns per a canviar, els quals abundaven a les parets de l'escenari. Una veu clara amb un marcatge de palmes començava a esbossar notes. A mode de plor començava la malaguenya. "Ole!" deien alguns, altres ploraven, altres escoltaven amb els ulls tancats i amb cara de duresa. La sala feia olor a gent, a vi de garrafa i a tabac barat. Aquest seria el preludi d'una nit obscura amb un cel plenament estel·lat i amb una lluna que il·luminaria els carrers estrets del raval del Albaicín.

La guitarra acompanyava amb una precissió lliure al cantant. Musicalment era una compenetració perfecta; sense cap compàs davant es quadraven l'un a l'altre increïblement. Mentre tant, una llàgrima deixava rastre per la galta de la cantaora. La vida pareixia parada en aquell moment, en el que, amb l'ajuda de la guitarra sempre incondicional, cridava una vida passada, plorava romanços perduts i executava una veu bellíssimament bruta. Allò era, vertaderament, "pena mora".

Senhora da Nazaré rogai por ela

2010-10-07T01:51:00.004+02:00

Hoy, os hablaré de la fantasía. No la fantasía común de la que todos somos conscientes y que ha perdido su encanto de su gratuito desgaste.

Ante todo, pediré disculpas a mis lectores habituales, si todavía los hay, por no utilizar la lengua Catalana, como suelo hacer en mis entradas, cada vez menos habituales.

Como iba diciendo os hablaré de la fantasía espiritual. Es el otro escalón del alma, tras pasar el rango de fantasía común. Hay una frontera, infranqueable desgraciadamente, en el Poniente de España donde tengo un buen amigo viviendo y algo que no sé si es humano, pero sé que existe.

La otra noche no pude ni tan si quiera dormir cuando hice un descubrimiento por el que daré las gracias a la suerte, a la vida, a Dios... bien, sea lo que sea, a ello le debo plena gratitud. Mi descubrimiento se presentaba discreto hasta que la segunda cantante se levantó, y después le siguió la tercera, pero, cuando la cuarta, con su ropa de calle, su aparato de ortodoncia, su cara de doncella simplona y tímida se levantó me alumbró la noche haciéndola más oscura.

Fado, literalmente significa "chulo, prostituta, proxeneta, bohémio, ladrón..." y toda una serie de adjetivos peyorativos hacia una persona. Pero entonces llegó ella, que no era la primera, no será la última y ni es ni será la mejor, pero es ella. Su melena entonces simple y convencional me dió a conocer una voz fuerte y llena de matices, en la que parece que no hay cuerdas en la garganta sino hilos de oro, sucios de tradición y sentimiento.

En otro lugar cantaba el famoso, dentro del "mundillo", Disse te Adeus. Un gran tema desde que el fado es tal y como lo conocemos. Es una canción que llevaba en el viento desde que el mundo es mundo, pero que nunca había sido rescatado del viento hasta que alguien lo recuperó, según parece, para que ella lo cantara, sea verdad o mentira. Y a modo de pantalones tejanos, zapatillas y mucha calle recorrida pero con el que se hace sabedor de la esencia, arranca con una guitarra (portuguesa) y una viola (guitarra española) hacia la saudade máxima, hacia el puro sentimiento callejero, con recuerdo arrabalero pero llevado a la dignidad máxima. Quien pudiese ser el aire que se aloja en sus pulmones. Boa noite, Obrigado.

"Nunca mais nos encontrámos
e nunca mais perguntámos
um p'lo outro a ninguém"

Cartes Perdudes.

2010-09-15T08:51:00.002+02:00

Benvolguda Dolors.

Avui he arribat a Terol, mentre veia camps minats i horts destrossats, m'he enrecordat de la gran sort d'estar viu a pesar de formar part en el bàndol que ha perdut. Sort que vaig cremar la meva documentació. Com deia abans, estic viu però tinc la tristesa dins el meu cos. Et tinc massa lluny per a poder estar bé. Potser demá de matí, quan estigues llegint aquesta carta ja siga a Madrid. He de reunir-me amb les restes del Partit per a rebre una nova documentació.

Les camises blaves inunden els carrers de totes les grans ciutats amb al·legria d'haver guanyat la guerra. Potser açò no haja acabat però, dins del que cap, estic content. La guerra s'acaba, i això és un pas mes per al païs. Les forces nacionals ja tenen tota Espanya. Com deia abans, fins i tot em complau, o al menys em tranquilitza veure a eixe xiquet damunt d'una tartana amb la vella bandera nacional mentre les persones li aplaudeixen.

S'ha acabat la llibertat, s'ha acabat la democràcia, s'ha acabat la República, cosa que em destrossa per dins. Els nacionals volen matar-me, els comunistes també. Ni tant sols sé de quin bàndol sóc ni qué faig ací, camí de Madrid, però al menys em reconforta que no estàs en perill al meu costat.

Espere veure't prompte.

Molts besos, fins prompte.

T'estima: Joaquim

En Terol, a 2 d'Abril de 1939

N-340

2010-09-09T00:11:00.003+02:00

"PORCELANOSA". Eixe era el cartell, que sumat a asfalt, camions i tarongers formaven la paronàmica que es veia per la lluna davantera del cotxe. El vent entrava en potència per la finestra baixada i el meu braç tallava l'aire i el fum dels camions de davant. El seient era, potser, més còmode que de costum. Buff! ja fa estona que vaig en reserva! bé, em dona per a arribar al poble.

Fa relativament poc que sentia a Ariel Rot dir a la ràdio que un dels millors llocs per a escoltar música és el cotxe i jo en això tinc un màster. L'estampa havia de ser graciosa: Un tipet (si em permeten el terme) amb unes ulleres de sol, un Camel a la boca, un braç per la finestra i menejant el cap de costat a costat. Per a trencar l'estereotip, he de dir que no anava amb un Cadillac, o un Audi ni un BMW negre i agressiu sinò amb un Citröen C3 blau cel i brillant. La veritat es que m'hagués mofat d'aquell xic si no hagués sigut jo.

El Món era meu en aquell moment en que em menejava al ritme de "Pero que hermosas eran" del mestre Sabina al disc "19 días y 500 noches". El Citröen rodava a 80 km/h i la calor es suportava amb una llanda de Coca Cola al posa-llandes. No em preocupava res de res en aquell moment...

Potser sone patètic però, gràcies a Déu, ha sigut eixe el millor moment del dia.

La cançò s'acaba i jo ja vaig per Les Alqueries i un perfecte puntejat de guitarra precedeix a... "Academia de corte y confección, sabañones, aceite de ricino..." De purísima y oro... símplement magnífic.

Nova Temporada

2010-09-07T00:17:00.002+02:00

Juny va començar amb tonteries i enganyabobos del calibre dels crèdits, examens, tutories, convocatòries, professors, pràctiques... bé, eixa sèrie de coses sense importància que creen en la gent un estat de nervis i una llarga fila de rumors per una part, i una sèrie de notes ocultes i ben amagadetes per l'altra. La Cantata de J.S. Bach i la flauta dolça han sigut l'enemic més fort per a la meua persona i Sweet Home Chicago de R. Johnson i la meua Larrivée L-02 han sigut els meus millors amics i companys en aquest primer mes. Els dies s'han fet, o molt curts, o, pel contrari, molt llargs. He tingut en aquest mes molt de temps per a pensar coses que no deuria.

Juliol: el podria classificar com a un mes de descans i de transició. No hi ha res a la butxaca excepte hores de feina per a entretenir-me i de camí, guanyar un poc de paper verd. Els dies son llargs i els matins pesats i calorosos. Res interessant.

Agost ja és un mes en condicions. Comencem amb festa. La setmana de festes és una forma d'evasió i de expulssió de la tenssió acumulada. Alcohol a totes hores del dia i música decadent i degradant omplin els dies. S'acaben les festes i torna la preocupació, per la feina, la salut, els diners, les noves guitarres, concerts, més credits, convocatories, universitats i diverses banalitats acadèmiques. Soberanes Merdes que serveixen per a evadir-nos dels vertaders problemes. Ara comença la temporada d'acudir al ramat de borregos al que tots acudim pseudovoluntariament per a ser algú en la vida. Crèdits i convocatòries son la excusa per a justificar diners de l'Estat. Magisteri Musical???? això no és una carrera; no ens ensenyen a ser mestres, ens ensenyen a donar importància a coses que no la tenen.

Vorem com es presenta setembre...

De lo perdido y otras coplas

2010-06-17T19:53:00.005+02:00

Bé, no sé com incloure un reproductor en el blog degut a la meua inoportuna pataneria per a la informàtica. Tot i això intentaré explicar-vos un disc que acabe de sentir.

Quan jo era menut, molt menut, tot i no fer més de una dècada i mitja, hi havia pels carrers un aire que ja s'ha perdut, ja que llavors estava en perill d'extinció. La gent cantava pels carrers mentre treballava. Els obrers, les dones estenent o, el que més m'agradava, la fornera teixint l'oloreta a pa acabadet de fer i una tosca però bonica veu entonant una cançoneta quan anava a comprar el pa. Ma mare continua aquesta tradició però aquesta "europeització" desfassada ha acabat trencant aquests carrers musicals. Xiulits i veus es mesclaven amb l'olor diòxida dels cotxes. Bé, aquesta època acaba de tornar a la meua ment al sentir un disc que ja feia molt de temps que no sentia.

És un d'aquests discs que tens a la teua discoteca personal, reconeixes el seu gran valor, però mai et dona per sentar-te a ESCOLTAR-LO. Apropa aquella llunyana i desmodada copla a l'actualitat. No em referisc a que està adaptat a aquest "indie-pop-rock-soul-punk" o com es diga en el que està la societat envoltada. És simplement copla, res més, copla. Coples perdudes, coples que es recorden en la ment dels majors i els joves investigadors. Carlos cano, de lo perdido y otras coplas.

Tot ha sigut per la meua obsessió pel que està passant, per la repentina pèrdua d'espíritu i personalitat a la que ens estem subordinant. Ara els pseudointelectuals no senten copla perque això és de gent "fatxa" i els joves super guais no ho fan perque això es "d'auelos". On està el gust per la música? s'ha perdut. Ara ser ecclèctic s'ha limitat a escoltar grups indies i sentir jazz. Com si la resta de música no existira. Bé, jo no soc millor que ells, per suposat, però jo tinc una ventaja, i és que jo sé que em falten moltes coses per sentir i molts camins pels que caminar. Ells es limiten a veure si no has sentit el darrer disc de Kings of Leon (sols és per posar un exemple, que no s'enfaden els seus seguidors) per burlar-se de la teua incultura. Bé, jo continuaré sentint a Carlos Cano, i a Oscar Peterson, i a Carlos Gardel, y a Pereza... Hi ha tant per escoltar...

PS: Bé, si algú pogués dir-me com incloure un reproductor al blog ho agrairia.

Desconcerts i camins creuats.

2010-06-09T03:54:00.004+02:00

Son ara mateix les 3:55 de la matinada del 9 de Juny de 2010:

La veritat es que tinc ganes de fugir per moments. Ni tant sols se si estic bé o malament; bé, si que ho se, no estic massa bé quan porte tres dies aguardant la resposta de la meva vida. La llei orgànica d'Educació ocupa ara mateix tota la taula del menjador de ma casa deixant un lloc al tercer got de café amb gel de la nit i un paquet de Lucky Strike.

Per qué eixa resposta no ve mai? la veritat es que m'encantaria que mirés el blog, sols per si ha oblidat que estic esperant. Bé, demà veuré a la seua germana. A lo millor em diu alguna cosa. El que siga, però alguna cosa. He arribat a un punt en que inclús m'agradaria que em diguera que em denunciarà per acós o alguna cosa així d'horrible. És la primera vegada que espere una paraula amb tanta impaciència; però al mateix temps... no tinc ni tan sols la esperança de que em conteste. Pots esperar alguna cosa que sas que no vindrà? la resposta és afirmativa.

Quan tot s'acabe vull fer una festa sols pel fet d'haver sobreviscut biològicament a tantes coses pel meu cap. Bé, faré la festa si el meu cervell no explota degut a la quantitat de neurones en marxa que deuen haver estat aquestos dies treballant a un ritme excesiu. Café, tabac, esperança, desesperació... sí, això és. Una contradicció lèxica gran i que s'adecua prou bé al meu estat actual: esperança desesperada. Bé, com li vaig dir a Ella aquell dia "no ens quedarem així; anirem a millor o a pitjor però no ens quedarem així. Sols tenim que caminar i caminar".

Bona nit i bona sort. Sobretot als universitaris i selectivitat.

Més moments de recolliment.

2010-06-06T04:19:00.002+02:00

(Per a entendre aquesta entrada és necessari llegir una entrada anterior anomenada "Moments de recolliment)

Van sonar els quatre despertadors de la seua habitació quan, obrint bé els ulls, es va donar compte que allò no era la cafeteria on estava ell; allò era el seu dormitori. Va posar les celles a mode de decepció quan es va adonar que tot havia sigut un somni, però que prompte es convertiria en una realitat.

Després d'una dutxa, adequar l'habitació i un poc de café matiner, es va dirigir cap al bar amb uns amics per a desfer la tensió que tenia a la gola. Li esperava un matí molt dur. Avui si que s'havia de tirar a la piscina.

A les 12:15 el seu cotxe va divisar una silueta a l'estatua de Sant Pasqual, la qual cosa li va alegrar. Aquesta setmana sí que sí. Ja tocava. Després d'aparcar la geladeria i dues curtíssimes hores d'estar parlant i parlant sobre la vida. En aquell moment pareixia que el món s'havia acabat, o que ells se n'havien anat del món per a refugiar-se en un lloc tranquil. Dues hores de conversa d'intrascendències importants. Música, sò, societat, amics, família, individualitats... però ja eren les 14:00 i ja era hora d'anar a dinar. Ell no recordava que el temps passava, que els rellotges de tot el món continuaven funcionant i que havien de tornar al Planeta.

Van eixir de la geladeria i es va trobar amb 25ºC de temperatura al carrer, soroll, gent, fum diòxic i més fem que omplia el món però ella estava a uns escassos 20 mm d'ell, parlant i caminant. El moment s'apropava, però no, no li ho podia dir, simplement no podia. Em sentia un poc confós perque d'alguna forma li ho havia de dir però... no! no li ho vaig a dir. Una maleïdament dolça imatge pianística em va venir al cap dient-me que o li ho dia o em tallava el cap. I jo m'estime moltíssim el meu cap, així que ho vaig fer. A la porta de la carnisseria i amb un grapat de valor a cada borxaca em vaig notar els bategs del meu cor. No podia ser així; un cor humà no podia bategar tan ràpid però sí; era així. "He de dir-te una cosa però no sé com dir-la... i els homes quan no sabem com dir una cosa és perque sempre es tracta del mateix... m'agrades" Mentre un anual segon es va produïr, els meus bategs anaven a més, la meva mà dreta ja no podia tremolar més i, a més, ja no podia fer més calor. Era el pitjor moment de la meva vida. Com podia ser que feia 10 minuts estava passant el millor moment de la meva vida? i ara el pitjor? en tan poc de temps? Ella, sense perdre en cap moment un tens i diplomàtic somriure sols em va dir que no sabia que dir... allò no podia ser veritat, jo ho havia dit! però no sé cap respostam ni opinió. No sé res de res. Em vaig girar i, a mode d'acomiadament etern i dolgut, amb un nus a la gola, unes pulsacions increïblement altes i una mà dreta inquieta i imparable, em vaig girar, vaig baixar el cap i em vaig dirigir cap al meu cotxe, pensant en qué hauria passat si... com hauria fet si... no se, en tot menys en el que tocava. Al girar el cantó i després d'una seca cabotada contra la paret vaig pujar al cotxe i vaig marxar d'aquell dolç infern.

Bona nit. La vida continua per al noi però ara sense Ella.

Etiquetes i causes perdudes

2010-06-03T00:39:00.003+02:00

Pffff. La veritat es que avui ha sigut un dia pres amb humor i ironia total. De sobte, quan venia de la universitat he parat el cotxe en Nules i m'he donat compte de que no soc ningú. No se'm pot etiquetar perqué ni tan sols jo mateix sabria fer-ho. Tinc crisis momentànies introspectives, tinc alegries intermitents i ni tan sols sé si soc una persona trista o alegre, creient o agnòstic, músic o mortal, introvertit o extrovertit, feliç o amargat. De sobte m'he donat compte de que tinc un tresor a les meues mans, i és que no tinc cap etiqueta a part de "Javi: el chico de las gafas de sol".

La gent es preocupa per on i com puguen etiquetar-la, inclús la majoria s'autoimposen una etiqueta falsa i forçada per a mostrar als demés. Hem perdut l'esperit patri de despreocupació i ens hem tornat més europeus. Avui dia qualsevol és un intelectual sols per dur ulleres de pasta i tenir un blog, vestir palestina i dir que és d'esquerres. Cada volta que pense en la situació absurda en la que vivim recorde uns versos d'Antonio Machado, que crec que reflexen prou bé el que s'està perdent a la carrera:

"La España de charanga y pandereta,

de cerrado y sacristía,

devota de Frascuelo y de María,

de espíritu burlón y de alma quieta"

Tenim la imatge del poeta trist, cosa de la que estic realment fart, del cantant de "balades Ubago" i de un desamor continuu. Tot es perd i mentre alguns ni tant sols saben a les etiquetes a les que es subordinen jo sols soc eixe xic de caminar peculiar amb ulleres de sol. Açò em passa per passar per Nules; ser un poeta trist és més comercial però, que li anem a fer...

Laia, aquesta te la dedique a tu. Una abraçada.

Romancillo de finales de Mayo

2010-05-30T20:07:00.002+02:00

Por fin trajo el verde mayo/correhuelas y albahacas/a la entrada de la aldea/y al umbral de las ventanas.

Miguel Hernández, Romancillo de Mayo

Avui me n'he adonat del que ens porta el temps actual. Ara mateix vinc del meu punt de reunió habitual; el Dante. Bé, sobretot al tornar, ara faran 20 minuts, he vist una cosa que m'ha alegrat i ni tant sols se per qué. Maig s'està acomiadant de nosaltres d'una forma més que divertida. Les terrasses del poble estàn plenes de gent rient, parlant, disfrutant de la vida com si fos el darrer moment. Els més petits corretejen pels parcs i carrers jugant a pilota, llençant-se aigua o simplement disfrutant de l'oratge. Els carrers estàn plens de gent amb les seues millors gales d'estar per casa; parelles passejant al nadó, la tercera edat asseguda als bancs dels carrers i els arbres lluïnt els seus millors trajes de l'any per a donar-nos bona sombra i més bona temperatura, a més del que suposa la estètia que donen a les grises tonalitats de l'asfalt.

Sant Joan s'apropa quan veu Maig allunyar-se, com si foren protagonista i antagonista de la millor època de l'any. A vuit quilòmetres de distància les platjes s'omplin de "domingueros" que venen a deixarse el sou de l'any per a pegar-se un banyet i la mel de la matinada s'apodera de l'hora d'alçar-se. La Mediterrània torna a calfar motors per a acollir turistes d'estiu i habitants habituals de la zona i la muntanya ens recorda la seua presència quan a les set o les vuit del matí ens arriba, amb el sò de les graneres i arruixadores, l'aroma de pi, tomello i romaní per a donarnos el bon dia.

Alguns nostàlgics treuen la pols als ja antics "picús" per a tornar a sentir a Miguel Hernández en la veu de Joan Manel Serrat i anar atemperant-se per a les esperades dates que ens esperen. Els cotxes ja funcionen amb les finestres obertes i el rock & roll entra totalment a les nostres vides anunciant l'ardor de festa de la època.

La vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser

2010-05-07T00:26:00.003+02:00

L'escenari estava preparat. El noi, sí aquell, estava preparat davant del seu microfon i amb el pianista amb els dits damunt de les tecles corresponents. Haurieu de veure la sala.

Jo estava baix, a la segona taula per la esquerra al fons. El local estava ple de gent que havia vingut a veure'ls i el fum s'amuntegava fent el silenci des del fons fins a la primera fila. Les parets eren grogues de pintura i de nicotina amuntegada, de tram en tram algún atovó guaitava per la pintura envellida i saludava al personal. En quant a objectes: taules i cadires rojes, una estufa i algún quadre penjat a la paret. L'escenari era baixet, aproximadament d'un pam d'altura.

Quan el noi comença a parlar tot el món es va callar rotundament, sols es sentia la seua veu un poc afònica i uns acords autènticament meravellosos. Ell no parava de mirar la porta, com si esperés algú que tenia el rellotge atrassat. Però les persones que anaven entrant no eren Ella. Per moments, la seua veu començava a afonar-se més fins que el darrer tema de la primera part pareixia una declaració d'intencions. El noi, entre aplaudiments baixa de l'escenari i un somriure fals però ben interpretat acollia les felicitacions per la primera part. Es va dirigir cap a la barra i va demanar la medicina que necessitava, "-Un Jack Daniel's, per favor.".

La segona part del concert es presentava amb una introducció d'uns dits màgics al piano. El noi, puja a l'escenari amb el seu whisky i s'encén un cegarret. Vaig veure ràbia a la seua cara. Una veu comença una declaració cantada. No podia ser, però era. "El día que me quieras no habrá más que armonía". Però després de la primera tanda d'aplaudiments un crit descarnat d'humiliació rasgava el local i un plor a la gola va eixir per aquell micròfon.

Després de plorar tant calia un toc còmic i finalitzar el concert sense Ella. Whisky i grans interpretacions de fals benestar i ginebra. Calia desfer amb alcohol el nuc que sentia a la gola. Havia vist la mort al seu costat però, curiosament, havia preferit seguir patint i cantant les seues desgràcies. Al arribar a casa després de l'actuació va caure a terra entre dues guitarres. Els seus discs li havien caigut damunt. Hagués sigut magnífic morir rodejat de música...

El present

2010-05-04T02:17:00.004+02:00

De sobte records que mai han passat, com si foren somnis em venen a la memòria. Com si m'hagués begut tot el whisky d'una caixa i començara a tenir alucinacions. La vida és això, guanyar i perdre, i diuen que perdre t'ensenya però no en aquestes coses. Música, música, música, música... concerts amb objectius excessivament esperançadors, quatre guitarres, un acordió, la armònica, la trompeta... Beefeater, Jack Daniel's, Mahou, Justerini & Brooks, Lucky Strike, vinils i CDs de jazz, bossa nova, Rock & Roll, Serrat, El tocadiscs, cançons sense acabar i algunes acabades sense començar, llibres... Això és el meu habitatge, el meu dormitori, la meva tomba, on cada jornada em passe dues hores de mitja sol, pensant, escoltant, rient, cridant, tocant o fent el que siga. La meva vida és un autèntic desordre: les coses amb importància passen desapercebudes i surten a la superfície les coses amb poca trascendència pràctica.

El telèfon funciona poc per a coses importants. Els llibres estan amuntonats en piles altes en les que sols fan que alimentar-se de pols. La lluna acarona l'alfombra que corona la casa pels peus a les tres de la matinada més o menys. El silenci sols està trencat ara mateix pel teclejar de l'ordinador i la meva nicotínica respiració. Aquest és el meu present.

Jo sóc la seua gentola...

2010-04-28T01:31:00.003+02:00

Avui l'entrada va per tots vosaltres. Però sols pels grans amics que m'ha donat el camí recorregut. Potser no vingueu als meus concerts o sí (bé, hi ha un que ha de venir precís perque si no, no hi ha piano), potser fa ja temps que no ens veiem ni parlem, potser visqueu a Barcelona, potser que inclús ni tant sols em conegueu, però sí, va per vosaltres.

És veritat que no soc una persona molt agraïda per naturalesa i és veritat que em coste dir les coses bones a la cara i em coste massa poc dir les roïns però m'agrada com soc i açò es el vostre fruit. Les persones som com ens volen veure a nivell extern i jo, amb la meua "dilatada" vida social no sóc com sóc en realitat però així està millor, la gent no pregunta. Sempre he sigut partidari de no insistir. Quan algú afirma que no li passa res és perque realment no li passa res o per que no vol contar-ho.

Vosaltres enteneu les meues locuretes, o, al menys, fingiu entendre-les molt bé i això m'agrada. Em considere, en el meu àmbit més intern, una persona freda, calculadora, molt solitària i inclús amb un petit puntet de sadisme, però vosaltres em parleu, cosa que jo no faria, per cert.

Vosaltres sou els que es preneu les cerveses o cocacoles (amb o sense llima) amb mí mentre intentem arreglar l'abatut món individual de cadascún; mentre critiquem amb un toc de gràcia als que no ens agraden, mentre esdivinem el que pensa l'un i l'altre. La veritat és que no en sou molts però "triaets". No us diré que sou les millors persones del món però sí que teniu una cosa imprescindible per a tractar a persones com jo: la paciència. Per a vosaltres és legítimament un dret perdre la paciència amb mí, ja que, tot i pareixer algo més, sou humans.

El camí cap a la grandesa individual no es troba en grans teatres, ni en exposicions, ni en escenaris... es troba en servilletes i taules del Dante. Bona nit i bona sort, grans amics.

Triste milonga del ladrón caído

2010-04-15T02:07:00.005+02:00

Un boig, un d'aquests dels que ningú recorda, un d'aquells que quan mor l'envolten en teles groguenques, un d'aquells que van ser i ja no són.

Era un pobre dement de la vida, que cantava Corrientes avall les balades a la seva xica anónima, al seu amor flotant entre el Rio de la Plata i els Buenos Aires que portava el clima dels ports. Se'l rifaven les xicones amants del vent, però el seu cor no era seu, ni d'elles, ni del seu benvolgut port; el seu cor era d'Ella. Eixa melena negra amb els ulls del color d'una dolcíssima ametla, que passejava el seu cos esbelt amb trajes apretats i cars per les avingudes de la Recoleta. Per ella, ell ho va dixar tot: sa casa, els seus amics i la seua vida. Tant fou així que repentinament es va veure dormint en un brancal, recordant a sa pobre mare, ja llunyana, estenent els blancs llençols feia ja anys. Es va veure venent flors de cabaret en cabaret, de mostrador en mostrador, de copa en copa, i de història en història a canvi d'una bruta i rovellada moneda.

La perspectiva de la seua vida va caure desplomada, tant que fins i tot va arribar la seua primera mort, en la que, segons resa la lletra lunfarda d'una vella balada porteña, sols el vel·laven mig paquet de picadura de tabac, un got derramat amb whisky de mil flors i un ambient de pena de carrer. A les parets que ara li servien com ataüt en vida, amb un ganivet va gravar:

"Morir como tú, Horacio, en tus cabales,

y así como en tus cuentos no está mal;

un rayo a tiempo y se acabó la feria...

Allá dirán."

Era un fragment d'un llibre que ja ni recordava, que va quedar enfonsat al fons del Riu de la Plata un 26 d'Octubre de 1938.

Passat ja uns dies de la seua primera mort, va implorar al cel amb banals i llunyanes promeses per al dia en que el ella el volguera, per al dia de la seva resurreció, el dia del seu renaixement del seu entempestat esperit.

Tantes promeses impossibles van fer que no poguera aguantar aquesta tempesta. El pròxim pas fou la humiliació, la que li clavava una espina a cada segón. Sols volia un bes llençat, o inclús un os llençat per ella, al igual que un gos vell que camina pel carrer errant i perdent el pel·latge. I al despertar es va trobar amb la seua gorra gris, que havia trobat ahir a un contenidor i que feia joc amb la seua foradada bufanda obscura i la seua mostosa camiseta a ratlles. Era un pobre lladre que per a acabar d'atormentar sols feia falta la notícia de la mort de sa mare. La seua herència consistia en una pobre estàtua de plata i un canari silenciós que li feia companyia.

Al vendre la estàtua, va tenir dinés per a comprar un borsalino i tornar, amb el seu pas etílic fins al seu vell raval, buscant la amarga companyia dels vells amors: Rita, Rosita i aquella melena rubia i llavis apassionats de qui ja no recordava el nom... Arribant al barri amb la imatge que dona un pobre borratxo brut i arruïnat la va vore, però era ella? no podia ser que unes cames flaques, unes costelles marcades, un pel canós i un traje mig trencat marcaren el seu pas. Però sí; els ulls continuaven sent aquells ulls d'ametla tostada. Anava èbria per moments, de cabaret en cabaret, de mostrador en mostrador, de copa en copa, i de història en història deixant-se duur a les habitacions per una bruta i rovellada moneda.

Aquella nit es va sentir un tir al carrer i a la matinada següent el bram d'uns vells ulls color avellana despertaven al barri. El cos del boig estava ferm, dessangrat i amb un missatge i una rosa baix el borsalino: "La fi del meu sofriment i el principi de la teva història han arribat. Que un dia, un tango silenciós plore la meva mort."

La fi d'Isolda

2010-04-12T05:12:00.004+02:00

De sobte canviem d'acte. Sols estava ella al carrer; i baix un quasi terrorífic silenci el vent comença a portar uns acords i ella començà a cantar amb el vent. La seua veu s'arremolinava amb l'armonia de l'aire i de l'ambient. Una mescla d'amargura i dolçor a la seua veu i a la seva cara. El sacrifici de l'amor s'havia fet més patent que mai en ella. Ella era l'elegida d'Eros... ella era l'emisaria del cel a la cel·la més infernal que es podia imaginar. Una música trista cantava les gestes de la dolçor i del sentiment més pur que la humanitat havia conegut mai. Era una el·legia a la vida, una daga clavada dins el espés mantell cel·lestial. D'entre els dorats cabells naixia una gota espontània de sang que viatjava cap al mateix cor i amb el més pur dels gests implorava cap al cel, amb la cara durament ensangrentada i els braços alçats. El cos inmaculat es tornava brut i ataviat d'un dolor benvingut; pero ella parlava d'amor! ni tan sols ella sabia de qué parlava... l'agror del moment li feia dubtar de la seva pròpia persona, li feia perdre el control!

Intrèpidament, i com aquell que viatja cap a la llum, dona quatre passes, allí estava la llum, allí havia acabat la seva trajectòria, allí s'acabava tot. Cau a terra amb els genolls i de sobte la seva pròpia vida la desafia allí, contant-li de primera persona que tot i aquella bellesa patent al seu rostre, també era mortal, també havia de patir... Ella va caure a terra i la llum del seu món es va apagar com aquell ciri que s'apaga quan ja ha arribat la fi de la seva metxa.

Egoïsme possitiu

2010-04-08T17:07:00.002+02:00

La vida esta plena de situacions en les que perdem el control. Son aquestes situacions les que ens fan madurar com a èssers humans; o, millor dit, com a "persones humanes", com va dir la Faraona. Les situacions descontrolades son naturalment antinaturals. Ja que no les podem soportar, però és impossible evitar-les. Tenim assumides les coses que, per la seua naturalesa, no podem controlar; com, per exemple, l'hora a la que es projecta una pel·lícula o comença un concert, o els horaris de classes i treballs. Però quan ve l'hora de controlar els nostres propis sentiments és allí on ens posem a tremolar interiorment i on rebaixem la nostra paciència.

Les persones ens sentim atretes per milions de coses intrascendents i per una altra minoria de coses trascendents per a nosaltres. Si ens posem a pensar fredament en aquestes coses, ens donarem compte de que no són essencials per a l'existència de la humanitat, i de que, si les aconseguirem no canvia res a nivell col·lectiu. És açò a que em referisc quan parle de que les persones som individualistes per principis. Ens ofusquem tant en pensar en controlar tantes coses que ens oblidem que hi han coses al món que sí que depenen a l'ésser humà. Si ens oferiren donar la vida per pal·liar la fam al Món el 97% del primer món continuaria viu, entre els quals m'incluïsc, per descomptat. L'egoïsme és la desgràcia humana contra la que no hi ha res que fer. I "entre vosté i jo hi ha el mateix egoïsme, la diferència és que jo l'accepte" i les anomenades BONES PERSONES no l'accepten.

No dic que jo siga millor persona, però per suposat faig més cas als meus principis creats per mi que a uns principis que m'hajen sigut socialment imposats. La qual cosa no significa que no puga aprendre dels demés.

Els herois que aclamen els llibres com Gandhi ens ocupen tant de temps que ens oblidem dels herois que tenim al dia a dia, al mateix poble, al mateix carrer o fins i tot a la pròpia casa. Jo visc amb els meus pares i, tot i la meva branca d'orgull, els admire la heroicitat amb la que comencen cada dia. Ma mare treballa pel matí ajudant a una senyora que no es pot valdre per ella mateixa i per la vesprada brodant a la tenda de baix de casa. Tot i això li queda temps per a atendre la casa i les necessitats de la seva família. Mon pare recorre cada setmana vora els 300 km d'anada el dilluns i 300 de tornada el divendres per tal de mantenir en bon estat l'economia domèstica i poder veure a la seva família. Per a mí, ells son dos herois, un exemple a seguir. Son històries de les que s'apren parlant amb les persones. Segurament a ma mare li sabrà molt malament la fam en el món però de ben segur que la preferix abans que desocupar la seva família. És egoïsme pur però ningú de nosaltres podriem estar llegint açò ni jo podria estar escrivint-ho si les nostres mares s'haguessin ocupat de la resta del món. Reconegam el "egoïsme possitiu" i donem-li les gràcies.

Espere que els meus pares no lligen aquesta entrada. Bona vesprada i bona sort.

Dominus tecum. Per que si no...

2010-04-01T00:16:00.002+02:00

Potser siga un tema excessivament "facilón" però avui us vull parlar de l'església i la societat. Com he dit en entrades anteriors vivim en un excessiu ambient de mercat i de diners i, com no, això ha envaït el dogmàtic món de l'església.

Acabe de veure una processó de les de Setmana Santa que passava per davant de casa meva. No vaig a parlar de les meves creències personals però vulguem o no estem rodejats d'una cultura i un patrimoni catòlic quasi per tot arreu. Desgraciàdament aquest extremadament corromput mon està arribant massa lluny ja.

Avui no és difícil trobar a mossens i beateria en general amb cotxes de gama alta, rellotges d'or i cassulles noves amb brodats d'or. Això no pot continuar així. No pot ser que una persona a la que li demanen 7 anys de presó estiga agafant el ciri amb el cap ben alt d'orgull passejant la seua hipocresia disfressada de penitència. On ha arribat l'ésser humà? realment m'avergonyix compartir fins i tot les meves característiques biologiques amb aquesta "gentola". És això l'església catòlica? no. Són eixos els ideals de solidaritat que tant es prediquen als púlpits dels temples? no. L'església s'ha convertit en aquell temple que nomena la Sagrada Bíblia que Jesucrist va buidar per ser un temple profanat. S'ha profanat de gent cega que espera que el Mossen ajude al personal amb els diners amb els que el mossén està comprant falssós ídols per a mostrar el poder de l'Altíssim. En el clergat que passejava avui pels carrers del meu poble no existia un ministeri sagrat sinò un ministeri egoïsta i corromput. Això per no parlar del personal que s'alçava al seu pas per a ser vistos pel "ministre de l'església".

Mentre ell està dormint o demanant presupostos per a una mitra nova brodada de plata, o llepant el cul al bisbe, les cues a l'oficina de treball es multipliquen, la cua de Càrites per a demanar roba altra del mateix i els contenidors s'omplen de gent buscant el que rebutjem els demés.

Es veritat, no és l'església el que està ple de fem sino molts dels que la porten. El que més "gracia" em provoca es que aquesta gent, contrariament al que diguen els papers, no perteneixen interiorment a l'església, sinò a la vida de pecat.

AGNUS DEI

Carta per a l'abstracció

2010-03-16T13:51:00.003+01:00

Benvolgut Company etern:

Fa poc va ser el primer aniversari de la teva absència. Pareix que el món conspira per a que et dedique una entrada al meu blog. Les coses han canviat molt des que vas abandonar el nostre món; jo ja no estudie Dret, tot i que la resta dels nostres amics continuen fent-ho com uns valents que són. Recorde el darrer i únic dia de les paelles a la universitat amb tu. Vam disfrutar. Com ja et vaig dir, fa més o menys un any, el pitjor és haver passat bons moments, ja que sols ens va donar temps per a disfrutar, cosa que fa un poc més pesada l'absència.

També recorde el dia del teu darrer acomiadament. La imatge va ser... no se. Crec que no hi ha una paraula superlativa a terrible lo suficient dura per a nomenar. El teu cos inert no pareixia el teu cos viu; encara no em crec que aquell fossis tu, però sí, no ens queda més remei que acceptar-ho. El pitjor de tot fou la imatge de ta mare abraçada al cos buit d'ànima.

Les nostres arrels culturals ens fan entristir-nos quan desapareix un bon company, cosa que odie; m'agradaria poder alegrar-me pel fet de que ja estaràs en un lloc millor, però no puc, ja que açò implica que ja no anirem a esmorzar junts al teu maset, ni tant sols ens podrem saludar. Bé, no crec que ens vejam en molts ays, i per això, quan lliges aquesta carta des d'on sigues, m'agradaria enviar-te un abraç i fins i tot un bes, a la galta, no patixques.

Per finalitzar, una frase carinyosa que no t'agrada que et diguen: AHÍ VA CLASSMAN!!

Salutacions cordials.

Un amic per a l'eternitat.

Moments de recolliment.

2010-03-14T23:35:00.002+01:00

De sobte es van separar. Ella duia una bufanda de punt que, de ben segur, li la havia fet l'avia, una camiseta clara discretament escotada i uns pantalons vaquers que delataven la seua silueta. Unes sabates negres i ben cuidades i planes precedien el seu pas. Ell duia unes ulleres de sol, una camiseta vella i grisa, de mànega curta i uns pantalons, també vaquers i amb el camal doblat tres o quatre vegades, sabatilles negres i una gorra que li venia un poc menuda.

Es van separar on sempre, davant d'aquell bar xinés mentre els cotxes i els moviments de la ciutat els convertien en mes menuts del que realment eren. Un escuet "adeu" va precedir a un paupèrrim "fins la setmana que ve" i ella va partir, va partir d'aquella plaça mentre ell pensava en com havia anat tot. Intentava meditar sobre cada segon que recordava d'aquell encontre, recorria cada pas amb una cura quasi perfecta mentre la mirava anarse'n; mentre observava i analitzava cada pas físic que ella donava. La vesprada era obscura i ennuvolada, freda i poc acollidora però ella estava allí, a 20 metres davant d'ell i ell la veia mentre encara subjectava la gorra a les mans, a mode d'acomiadament sense ni tant sols saber on estava ni per qué estava allí però estava ella, allí davant, i havien estat parlant sols durant un curt periode de temps.

Ell va agafar el seu cotxe i va posar un disc de Duke Ellington que acababa de comprar feia uns escassos 10 minuts i, de sobte, es va posar a pensar, abans i tot d'engegar el cotxe. Es va posar a pensar en, si valia la pena continuar així, continuar sent un covard i disfrutar o atrevir-se a donar el pas i arriesgar-se a clavar la pota. Tot i pensar un llarg temps encara no ho tenia clar passada ja una setmana, per tant es va decidir a arriesgar-se.

El dia era ja assoleiat i s'allargava degut al mes en el que estava, ja havia arribat la primavera. Es trovaba allí a la plaça esperant-la quan ella va arribar. Ell es va armar de valor i de sobte, quan es va donar el primer silenci va dir: "mira, t'he de dir una cosa... vaig estar pensant la darrera vegada que vam parlar que potser valia la pena tirar-se a la piscina..." ella va apretar les mans, es va posar seria i va callar mentre escoltava veient el que ell estava patint. Les seues cames es van descreuar i la seua columna es va posar recta de sobte. Ell va continuar parlant mentre li tremolava la mà dreta, com de costum quan es trovaba nerviós... i de sobte es va fer el silenci, ella va baixar el cap i va tancar els ulls en un moment en el que a ell li pareixia estar en un infern. Ell no sabia que fer. Potser el millor fos alçar-se, anar a pagar a la barra el parell de cafés i fugir d'aquell moment però va romandre allí, callat i de sobte ella va alçar el cap amb els ulls tancats, va obrir lentament els parpells deixant dos esferes marrons brillar, va respirar profundament i va dir...

"Debería estar prohibido, haber vivido y no haber amado"

2010-03-11T01:25:00.003+01:00

Com deia en la darrera entrada, i diuen els savis a la meva petita pàtria: "acabarem com Camot". Bé, ahir, despres d'un intens concert vaig decidir no acabar com Camot (per cert, significa acabar malament). Al menys no encara. Abans de continuar llegint us vull avisar de que l'entrada d'avui tinc la intenció de que s'allargue més del normal, per si voleu concloure ací.

En la vesprada mentre em dirigia cap al local on tenia que cantar aquella nit vaig rebre una molt grata sorpresa pel mòbil. Els meus amics i companys de fatigues venien a veure la actuació. Bé, jo entrava al quart tema cantant "Jugar con fuego" del mestre Calamaro acompanyant als dits més màgics amb els que mai he pogut cantar, els de Néstor, un altre company de fatigues. El tema no va eixir com jo esperava, va eixir un poc pitjor, cosa que em va deixebre, ja que era la nostra particual estrena del tema. La solució a aquest tema li la vaig donar en els serveis del local entre el meu primer i segon tema. El concert posterior va eixir prou bé però no per res, sols per la mala solució que jo li vaig donar. Bé, al final del concert entre felicitacions i crítiques ho vaig comentar amb Néstor i la resta d'amics que havien vingut i al veure les cares que van posar ja vaig notar que allò no era el que volien sentir.

Avui porte tot el dia pensant en aquelles cares decebudes per la meua actuació extramusical, per qué no dir-ho la meva cagada exosfèrica. No era la primera vegada que aplicava aquesta solució, tot i que ahir fou la darrera vegada. L'única cosa que, a partir d'ara em lligarà a eixe món serà un company malauradament inseparable: el tabac. Ara mateix les onades d'una colilla mal apagada onejen al son d'uns altres dits màgics, Oscar Peterson.

Ja estic una mica fart de duur la vida que porte, sempre baix els efectes de la tristesa, de la melancolia i dels objectius fracasats. Sempre frustrat, sempre perseguint la perfecció no reconeguda i el malestar pseudovoluntari. Ja fa més d'un any que soc la persona més pessimista i amb menys vida que conec. I ja estic fart...

És per ella, la persona més impossible a la que puc i vull optar. La persona que estaria a l'altre extrem de la corda que jo subjecte per un extrem. La perfecta antítesi a mi però la persona més desgraciadament meravellosa que conec. La raó ja no és suficient per a mí, i és precisament per açò que vull anar a la recerca de camins inexplorats per a mí. Vull fer el que siga per deixar de ser jo mateix. Un dia vaig dir que canviar era impossible, i continue pensant-ho, però i si m'equivoque? estic començant a tenir en compte que puc cagar-la, que no tot el que faig està bé. De fet, quasi tot el que faig em duu problemes però avui comence de nou, ni tant sols se com encara, però ho faré, i si no ho faig tampoc tinc res que perdre, ara ja estic al fons, crec que, espiritualment no puc caure més baix, així que potser siga bò intentar-ho. Si, per alguna raó, no ho puc aconseguir, espere que em queden eixos amics de vidre amb licor dins i eixos enemics nicotinals als que acudixc en busca de descans. Jo no sóc dels que pensa com els clàssics, això de "beure per a oblidar" jo soc dels que diu "beure per a eixir del pas". Espere que els meus companys de fatigues estiguen disposats a compartir una fatiga més amb mí. Potser siga la darrera. Bona nit i bona sort.

Com no canvien les coses... acabarem com Camot.

2010-03-03T02:38:00.006+01:00

Acabe, ara mateix, de tenir un atac d'histèria nostàlgica i passar dues hores i pico mirant fotografies de totes les etapes de la meva vida. Tant és així, que he arribat a una conclusió. He retornat a una teoria que creia ja passada i obsoleta. La vida en tota la seva miserable brillantor està plena de moments bons i crítics. Potser direu "este tio no conta res de nou" però no tanqueu el blog de seguida.

Dic moments bons i crítics, no parle d'extrems. Els moments bons es passen sense tenir temps de disfrutar-los al màxim, ni tant sols els apreciem fins que un dia ens diem: "tant de bò aquell dia no hagués acabat". En canvi, com ja he dit, son moments puntuals, la vida normal està plena de tot el contrari. Bé, sempre hi ha algún despistat que ho passa bé.

Si la vida fos per a passar-ho bé no viuriem vuitanta anys, en viuriem molts menys. Jo calcule que uns 30 més o menys; ja que no arribariem a tenir la crisi dels 40, ni ens divorciariem, ni tantes altres coses dolentes que esdevenen a partir d'aquesta edat. Sí, hi han coses bones com un fill, o un net, o passar estones mirant la posta de sol en una mecedora mentre la mà anciana de la teva dona acarona la teva experimentada pell. Però totes aquestes coses es poden fer abans.

El primer signe de que et fas major és quan et donen una carpeta per a anar a l'institut. Ja has deixat la llibreteta i el llibre de Conocimiento del Medio en una caixa esperant que l'herete algún familiar teu i ara ja tens carpeta i et ve al cap un concepte fins llavors des conegut però que començaràs a gastar molt sovint: "els apunts". Concepte que t'acompanyarà fins al darrer any d'estudis. El segon signe son els condons. El tercer el carnet de conduïr i el quart la primera multa per alcoholèmia. Per als músics és el primer gran concert. Ja està. La vida acaba ací. Ara ja sols som éssers vius, ja no persones.

Com a éssers vius necessitem que ens cuiden i ens conten un xiste de tant en tant però ja no hi ha més. S'han acabat els idealismes i simplement et dediques a treballar i arribar a la mateixa casa silenciosa de veus i de vida, on t'espera un plat de Lassagna precuinat, un paquet de cigarrets, un got d'alguna cosa imbevible i una col·lecció de discs per a escoltar, dels quals, més de la meitat ni tant sols recordes que els tens. Bé, aquest és el resum de com imagine la meva vida, no la vostra, tranquils. Vosaltres segur que viureu en una espiral de diversió, amor, amistat i tota eixa serie de coses boniques que, per a resumir, alguna persona pràctica havia definit com a: felicitat.

Bona nit i bona sort amics

Raúl González Tuñón - Memoria de - Referencias - La estafeta del viento

2010-02-26T02:46:00.000+01:00

Avui permitiu-me que us remitixca a la paraula d'un Gran explicada per un altre Gran. De ben segur que us ensenyarà. Gràcies.

Raúl González Tuñón - Memoria de - Referencias - La estafeta del viento

Records aplicats a la actualitat...

2010-02-12T09:06:00.003+01:00

La veritat es que no estic escrivint molt. Vaja xasco, pensava que al reobrir el blog em vindria la inspiració divina o l'Esperit Sant i podria, de tant en tant, igualar la fàcilment superable qualitat de les entrades anteriors a la recent cloenda del blog. Bé pareix que no és així, sols he tingut alguns moments de lucidesa. No sé a que puc tirar les culpes d'aquest baixó repentí. Bé, la veritat es que fa poc, potser fa un any o un poc més recorde un moment de reflexió amb els meus antics companys de primer curs de Dret. Una vesprada soleiada i tots allí asseguts a l'herba de la Universitat mentre parlavem de com seria el nostre futur. Em provoca una tímida rialla recordar açò... El panorama era el següent: Miquel, Manu i jo amb ulleres de sol, allí, com si fórem els amos del món, com si no tinguerem necessitats ni preocupacions; en aquell moment nosaltres manavem de tot... Miquel i jo amb un cigarret a la boca i els tres reflexionant si serà veritat la famosa frase de que "la època universitària és la millor de la vida", que és el que ens havien dit. Opinions a favor, opinions en contra. El que conta és que, en certa forma trobe a faltar aquella vesprada després de dinar.

Bé, doncs retornant al tema, em falten (en teoria) dos anys per a acabar la nova carrera que estic fent i ni tant sols he trobat allò que em deien, la felicitat i tots ixos conceptes tant efímers... Potser la vida no siga mai tant feliç per a mí com per a la majoria de gent del meu cercle? és una nova pregunta que s'adentra en allò més profund del meu cervell. La veritat es que no ho sé, i potser no ho sabré mai però bé; tampoc s'està tant mal amb aquesta agredolçor.

Conceptes en perill d'extinció.

2010-02-02T01:56:00.004+01:00

Societat de mercat. Aquest és el nom amb el que es coneix la societat moderna del segle XXI, no sols a nivell econòmic sinò que aquest concepte ha passat a la seua vesant més humanística. Tot ha esdevingut de la famosa societat de consum però no és aquest l'única marca que caracteritza a la societat actual.

Es podria definir de moltes formes i, potser el consum despiadat i agressiu amb el que convivim no és el més important ni característic d'aquesta societat. S'ha perdut l'humanisme, i amb el concepte de perdre l'humanisme no em referisc a viure amb i per a les màquines. Em referisc a l'humanisme més profund. On estàn els moments de tranquilitat o la valoració dels detalls? al limb. En realitat a la majoria ens agrada dir que adorem els moments tranquils amb amics i una bona cervesa. Una de cada deu vegades açò és cert. El que ens agrada és la falsetat amb nosaltres mateixos i que damunt, quede "bonico de veres". Quants us pareu a escoltar el que diuen les persones que saben més que vosaltres? pocs. I la majoria de vegades quan paguem a eixes persones. Ací ve un problema derivat. El culte als diners.

Sí, depenem dels diners però d'on ve eixe culte? és la nova religió? açò és ja massa. L'altre dia us contava el que som degut a les xàrxes socials i tota eixa retaïla de feixbucs que hi han per ahí repartits. Pura covardia a la que estem sotmesos. Recorde que, al principi de la gran era cibernètica, la meva àvia tenia por de que gastarem l'internet. Deia que per allí ens podien violar. Com us imaginareu jo vaig riure molt al sentir aquell comentari, al igual que haguéssiu fet vosaltres. Bé, ara me n'adone de que no anava tant desencaminada com jo pensava. Realment ens interessa tenir una granja en la que les freses es cultiven i a les quatre hores estan per a collir al facebook? o tenir uns amics als que necessitem veure però no parlar amb ells? la resposta és NO. Una altra ressenya d'aquesta variada societat és la protesta excessiva. Ens pensem que podem protestar per quasi-tot. Ens agrada e-mular a aquells grans revolucionaris del famós Maig del 68 quan no tenim ni la meitat de problemes que tenien ells. Sols fumant canuts i anant de tant en tant a una "mani" perque així som més universitaris, no? Aquest és un tema del que podria estar parlant hores i hores. Com pot una persona parlar de comunisme i capitalisme sense haver llegit res absolutament del tema? sense saber la història d'aquell simbòlicament triomfal Maig del 68? Ni saber tant sols qui era Jean Paul Sartre o Henry Ford ("ah si! el dels cotxes!")? Potser no és veritat el que diu ma mare de que la joventut està perduda, però sens cap dubte anem per mal camí.

Un altre tema que m'agradaria tocar és el de la música. Tant s'ha degradat? com pot ser que aquesta barbaritat continue així? Per quina raó tinc que aguantar al cabrò de torn que passa pel meu carrer dues voltes al dia amb la merda "to makineta" a un volum insuperable? ni tant sols ells saben per qué fan aquestes coses. La música ha deixat d'estar al servei de l'home. Ara l'home és esclau del sò, i del soroll.

La societat de la mentira i del corporativisme innecessari, la calificaria jo. Les persones mentim per a protegir-nos. És un mecanisme de defensa natural, des del prinicpi dels temps. Solia ser per a protegir-nos dels demés, el problema és que ara, la nostra mísera existència s'ha de protegir d'ella mateixa. Bona nit i bona sort amics.

PS: Perdoneu, esque avui estava molt enfadat.

Existencialisme de mercat

2010-01-30T02:23:00.003+01:00

Per què existim les persones? quina és la nostra finalitat? Potser no siguen aquestes les preguntes que us feu cada dia però de ben segur que molts us l'heu fet alguna volta.

Bé, no intente posar-me a la altura dels grans filòsofs que han intentat donar resposta a aquesta pregunta, ni tant sols emular-los. Sols intente donar a conéixer la resposta que jo, personalment, li done.

Tot açò té a veure amb el arxifamós "carpe-diem" i el fet d'aprofitar el moment. Recorde de menut una pregunta que li vaig fer a una persona molt volguda i admirada per mí. Recorde aquell moment com si fóra ara mateix. La pregunta va ser alguna cosa com: "Per què ens morim?" i eixa persona reiteradament volguda i admirada em va donar una resposta que ara comence a comprendre. La resposta era molt llarga però la idea era que Déu ens fa que morim perque aprendre a disfrutar dels moments, perque aprengam a aprofitar la vida, ja que té un final pràcticament definit. La resposta, en aquell moment, ja fa més de 10 anys, anava enfocada o relacionada amb la teologia però no cal enfocar-la cap a eixe camp. La vida te un fi per a que aprengam a aprofitar-la. Una idea interessant, no creeu? bé, potser hauriem d'admirar aquelles coses de les que ens queixem perque potser no les tornem a veure, potser el món acabe demà, potser sempre hi haja que estar preparats per a un tsunami a nivell mundial que ens arrasse a tots.

Fa poc, ara que he tornat al disc de vinil i el ritual del "picú" (pick up), un amic em contava una història, la història del disc A Love Supreme del gran saxofonista de jazz John Coltrane. La història tractava d'un home que havia estat afonat en la més mísera vida mai contada, mort, drogues, alcohol... i que un dia es va adonar de que la vida era massa curta per a desaprofitar-la així, per a acurtar-la més. D'aquesta revelació i a mode de canvi radical de vida naix esta obra mestra del jazz. No hi ha que ser optimista (vuelvo a las andadas) pel simple fet de que si no te'n adones i tens cura, la vida se'n va i el nostre instint de supervivència desapareix d'aquest món. Un optimista és tot aquell que es llança a les drogues per aprofitar la vida al màxim. Bé, al meu parer, la vida mai es podrà aprofitar al màxim i de ben segur que, al final del camí, queden més coses per fer que coses fetes. Hi ha que partir d'aquest punt per a acceptar la vida tal i com és: mísera i trista, avorrida i massa curta, o inclús massa llarga. El cas és que mai estarem conformes amb la vida que portem, sempre en voldrem una altra per bona que siga la nostra. Bona nit i bona sort amics.

Descripció subjectiva d'un moment

2010-01-28T02:33:00.000+01:00

Mirades creuades, silenci, tenssions amagades, solitud i forces que es queden a les pestanyes després d'una mirada massa curta o massa llarga.

Feia fred i eren les 17:55 de la vesprada. L'avinguda era blava, no era de cap altre color, simplement blava. El Sol estava cobert per uns denssos núvols però la resta del cel estava nu i el seu blau es reflexava en l'asfalt banyat per la poca àigua que havia caigut tenyint-lo. Blau però... res. Blau. Pensaments furtius i moltes, moltes ganes de cridar alguna balada passada de moda acompanyat d'algun piano però no, al carrer sols ens trovabem poca gent a peu, la meva trompeta i jo. Pareixia com si el món hagués comfabulat per a que cap cotxe passara per allí i així poguera veure el cel reflexat a l'asfalt. Si era així no em semblava gens bé. Em recordava massa coses, massa elements a la meua memòria per a retenir-los a tots amb força. Allò era massa, tot era massa i al mateix temps massa poc. De sobte veig que la meva cara canvia d'actitud i es torna agressiva-passiva i desafiant. Ja no feia Sol, però em sentia agust i segur amb les ulleres. Ja no fa Sol? de sobte me n'adone que ja duia 20 minuts allí parat sols fumant i mirant la resta del món.

Caminet

2010-01-25T13:01:00.002+01:00

Benvolgut i reduït grup de lectors del blog. Pregue perdoneu la meva inesperada i momentània eixida del meu habitual àmbit horari.

Avui m'he llevat prompte tot i no tenir cap classe a la universitat i igualment he agafat el cotxe cap a castelló amb la eterna companyia del Rei del Rock & Roll. Poca gasolina, per a variar. El camí s'ha fet llarg i pesat però al cap i a la fi he arribat. Dia rebotat: ennuvolat fins a les muntanyes i eixa fotuda plutja que et banya sense que ho notes. Avui és dia de passar el Parc Ribalta per fora, si no es gira. Pocs diners a la butxaca així que em tocarà anar a peu des de la Universitat fins a la tenda de discs (el meu passatemps favorit).

Després de 25 minuts de camí arribe a la tenda sense tenir cap idea sobre el que compraré però al remat d'haver investigat 10 o 15 minuts trobe una joia amagada: Night Train, d'Oscar Peterson i veig que val 25 Peles. Bé, mel compre, perque açò no es troba totes les dies. Nostre Sinyor, segurament, m'haurà il·luminat avui per a trobar aquest disc. El LP té el gran tema Hymn for Freedom i sols per això mereix, al menys, els meus 25 Euros. Bé, ja tinc el disc a les meues mans mentre un sentiment agredolç impregna la meva consciència. Però bé, doncs ara tocarà gastar menys i ja està. Pareix impossible però sé que puc. De camí cap a cap lloc trobe una tenda de música amb una guitarra que em crida l'atenció. Una Ibánez AF-75 i, com no, entre a preguntar el seu preu, ja estic gastant de nou... però no! no me la compraré! ja tinc el disc i això pot esperar, supose... .

Bé, el dia continuava humit mentre la gent caminava de costat a costat, de crit en crit, de toll en toll. El sò del meu xiulit es mesclava i es difuminava amb el fum i el soroll de cotxes, motos, tacons de sabata i veus parlant per telèfons mòbils, cosa que sinzerament m'agradava, allò era la imitació perfecta d'una gran ciutat. Al menys, el més perfecta que jo trobava.

Ja un hora i un parell de cafés carrerers després emprenc el camí de nou cap a la Universitat amb el got buit del segon café a la mà esquerra i un cigarret encés a l'altra. La panoràmica ha de ser graciosa: un xic sol, amb les seues sempiternes ulleres de Sol. La jaqueta del seu avi, una gorra, un cigarret, un café i un pas menguat que llevaba el ritme frenètic a qualsevol. Bé, això és la meva vida, alegria i tristesa, agror i dolçor, dinamisme i estatisme però sempre amb lentitud, amb tranquilitat. Que acabeu de tindre un bon dia. Gràcies.

Art, artistes i talent

2010-01-23T04:16:00.003+01:00

No et senques artista pel simple fet de que ningú et comprenga. Aquesta frase la vaig llegir en un llibre i d'ençà que porta retinguda, no sé per qué, al meu cervell. L'artista no consta sols d'una part de transgressió i incomprensió per gran part del públic però te algunes trasses d'això.

No un bon pianista te per qué ser un artista, ni cap bon instrumentista ho és. Per a ser artista cal tenir alguna cosa que, com deia una vegada un home que ara no recorde el seu nom: "es ese algo más que nadie sabe qué es pero es lo único que realmente importa". I és cert. Un no pot ser artista ni tant sols amb molt d'esforç i estudi, amb moltes hores de teoría de la música o les línies. El talent és una cosa que mou a algunes persones elegides com si fossin espurnes que es claven al ventre del cavall per a moure'l.

Hi han dos tipus de persones i a totes ens donen dues opcions a elegir en la vida: o tenir talent o tenir una vida normal. L'altre tipus de persona també té dues opcions: o tenir una vida normal o tenir-ne una de penosa. I una cosa m'agradaria ressenyar. No tots els artistes son transgressors.

La nostra faena en aquest mon és caminar cap a la fi que ens proposem, no? doncs no. Tinc ben clar que molt poca gent arriba alguna vegada on es proposa arribar però aquesta és la diferència entre els optimistes i jo. Ells es decepcionen per no haver arribat a ser astronautes, mentre que jo sé que el que jo faig en la vida son causes, que desencadenen conseqüències que potser algún dia em facen acaronar la fi dels meus somnis, els meus objectius. I tot açò és per que no soc un artista. La meva feina consisteix en apreciar l'art però no en reproduïr-lo. Puc admirar la genialitat d'Oscar Peterson però ja sé que mai seré com ell perque no tinc clavada eixa espurna ni diners per comprar-me un piano.

Quan un trompetista te la sort de ser, a més, artista pot dir que ho té quasi tot, sols li falta tot lo demés: un dissabte normal de botellón, hores lliures per a jugar a la play station i un futur amb una dona i un fill que l'esperen totes les nits a casa quan ell arribe del seu treball. L'artista generalment ha de sacrificar tot allò per saber fer plorar a la guitarra, o a la trompeta, o pintar un bon quadre, o una bona escultura... Però al mateix temps l'artista, tot i que potser no ho diga, sap que és artista, sap que l'art el busca cridant-lo a totes hores.

Posiblement l'artista o la persona amb talent que estiga llegint açò estarà pensant que qué faig jo escrivint sobre art i artistes sense tenir ni idea sobre la matèria. Doncs és perque la meva frustració és no haver-ho segut mai. Bona nit i bona sort.

Discreta grandesa

2010-01-21T02:31:00.002+01:00

Avui ha sigut un dia extrany per a no haver tingut classe, ja que he hagut d'anar a treballar igualment a la universitat. Açò de la Universitat encara se'm fa extrany tot i que és el 2n any que em trobe matriculat. Bé, no és aquest el tema que us volia mostrar.

Després de la Universitat he hagut d'anar a la mar, a ma casa, a recuperar el fruit del descuid de ma mare ja que ahir havia deixat oblidada la carpeta amb uns papers que, segons pareix, eren prou importants. El darrer tram fins arribar a la zona de les cases, i a pesar de ser una gran i buida recta, es troba marcat amb una velocitat màxima de 50 kilòmetres per hora, els quals jo he incomplit com és de costum passant a 70 (La carretera atravessa una zona d'interés natural, i per normativa de la UE ha d'estar a aquesta velocitat màxima).

Bé, el dia no sabia si estar assoleiat o ennuvolat, sinò que es trobava en una situació intermitja. Jo arribe a ma casa i agarre els papers aquells tant importants. Moltes voltes dic que, sense desmeréixer l'estiu, l'hivern, la tardor, i fins i tot la primavera son les meves estacions de l'any preferides degut al clar contrast de colors que existeix en aquestes estacions. Bé, avui he tingut una gran mostra visual de per qué aquesta teoria. Mentre viatjava per la recta esmentada anteriorment amb el meu Citröen he observat la raó de per qué allò era un espai d'interés natural.

L'horitzó no era res important, ni tan sols la llum era adequada per a fotografiar res però encara així he apartat el cotxe en un petit aeròdrom i allí he distingit la bellesa natural de la artificial. La bellesa artificial pot ser un edifici bonic, o original. Però la natural era allò: colors càlids a les altíssimes herbes que, mogudes per la brisa formaven onades com volent cridar a la Mar; una garça real sobrevolava les herbes fins arribar als estanys, on es parava a descansar o lo que siga que fan les garces quan es queden plantades a terra. La seua magestuositat era incansable de mirar. Les ales es desplegaven de tal forma que fins i tot era hipnòtic i els estanys tenien la funció que tenia el famós llac de la història de Narcís: reflectar la bellesa del món. Aquell estany tenia la sort de poder viure allí; de poder admirar cada moment d'aquell loc. Aquell estany podria contar i conta més d'una històries per a qui les puga escoltar.

Parlant del llac. La llegenda i crec que també la realitat, diuen que a les profunditats d'eixe estany es troba un perfectament conservat temple romà. Temple dedicat a la divinitat de Venus, o Afrodita per als grecs, la deesa de la bellesa i de l'amor. Cosa que vol dir que aquest ínfim tros de marjal ja era tan bonic a la època romana que aquell savi poble va tenir la genialitat d'adorar i patrimoniar a aquella divinitat, a aquell concepte abstracte de bellesa, al millor lloc que es podia trobar.

Potser aquell llac, entre històries i històries, ens puga contar aquella història de la construcció d'aquell temple, que devia de semblar magestuós a una posta de sol d'eixes d'Agost. Qui ens diu que aquella garça real, au immortal, el que vol no és tornar a veure aquelles adoracions o aquell grandiós temple dedicat i ubicat a la bellesa? Bona nit i bona sort amics.

Infancia, divino tesoro...

2010-01-19T02:54:00.002+01:00

Potser siga cosa de la memòria selectiva però la majoria de gent que conec recorda la infància amb un somriure entreamagat a la boca.

Jo al menys així la recorde en eixes converses de cafeteria amb els amics i una cervesa a la mà. La meva infància, per sort, va ser prou normal. No puc dir, gràcies a Déu, que a ma casa vivirem malament ni que he patit molts anys de psicòleg per un trauma infantil. Simplement tractava de replegar fulles pels carrers a la tardor per portarles a l'escola, o de passar l'estiu tot el dia en banyador a un petit però confortable apartament a la platja prop de la petita ciutat, o d'aquells anoraks tant coents com abrigadors que ma mare em comprava. Lo dels anoraks és un cas singular en l'edat infantil. Recorde el que tots hem fet: posar-nos l'anorak sols per la caputxa emulant que erem super herois al pati de l'escola. I que em dieu del futbòl? era curiós. No hi havien fores de joc, ni targetes, ni tan sols hi havia àrbitre. Sols ens dedicavem a còrrer amb un baló cap a unes porteries formades per dos xaquetes en terra en funció de pals laterals. Clar, com no sabiem quan era "alta" doncs era quan deia el porter o ho sometiem a debat. Eixe era el resum de la nostra vida, de les nostres preocupacions.

S'ha parlat molt sobre aquest tema, i per suposat, la pitjor versió de la infància que trobe és la que em tocava estudiar per a un examen de Psicologia de l'educació per a la universitat. A mi no m'interessa que un home de 70 anys em parle sobre com actuen els infants. Jo, que fa relativament poc que ho he passat (respecte a eixe psicòleg), segurament li ho podré contar amb més exactitud.

Recorde també quan per a festes de la Mercé baixavem al riu a per mores o amborssos. O quan un viatge a Saragossa per a passar-nos pel "manto" em pareixia una aventura. Sabeu per qué vaig tallar amb la meua primera novia als 3 o 4 anys? doncs perque ella volia casarse a l'església de l'Assumpció i jo a l'església de l'Àngel. Em provoca molta gràcia recordar aquesta història. Sobretot perque ara és una de les meves millors amigues i la puc recordar amb ella.

Aquells moments en els que els meus pares em contaven les històries que jo els demanava sobre la seva infància o quan exiem a passetjar i mon pare em deia "mira, allí fa 20 anys hi havia una tenda de sabates" i ara hi ha una immobiliària. Les notícies eren extremadament avorrides i la caiguda definitiva de la URSS m'importava tant com la crisi que atravessava Espanya en aquella època, ja que jo amb un pot de coca-cola i un parell de xaquetes em montava un partidet amb amics. No ens cabia al cap que la gent es saltara classes a l'insitut quan jo estava a l'escola "pencant" i molt menys que una persona de 20 anys fumés. Em podia passar poc de temps al davant de la TV però això si, no en perdonava una quan feien Chicho Terremoto i les petites gamberrades estaven a l'ordre del dia. Deiem que mai beuriem cervesa, "que asco!" i ens montavem casetes a la vora del riu amb els palés que furtavem de les obres que hi trovabem.

Potser el món, globalment parlant, haja millorat o potser no, el que se és que tant de bò mai torne a passar eixes coses per una raó, així les puc recordar amb eixa nostàlgia agredolça amb que recorde aquella infància.

"Juventud, divino tesoro / ¡Ya te vas para no volver! / cuando quiero llorar no lloro / y a veces lloro sin querer." (Rubén Darío)

Impressió, sol ponent.

2010-01-18T00:25:00.002+01:00

Alcohol, dubtes, discs, guitarres, pianos, micròfons, resentiment, angústia, incomoditat, whisky, tabac... Esta es la llista dels elements als quals es redueix el meu trajecte en els meus darrers mesos de vida però de tant en tant sempre et trobes alguna cosa que no et fa ser millor ni sentir millor però fa que es calme tot allò encara que siga momentàniament.

Anava jo el dissabte a gravar algunes de les cançons k fem amb el meu habitual pas excessivament sossegat i el meu habitual cigarret de rigor i de sobte em vaig donar compte de que no estava caminant sobre asfalt, sinò sobre el mateix Sol. Però no, allò tenia tacte d'asfalt però l'ambient estava groguenc i molt càlid a la vista. Com podia ser, si eren les 6:00 de la vesprada? Doncs em vaig donar compte de que a vegades algú d'allà dalt ens regala coses increïbles, dignes dels millors novelistes i descriptors de paissatges.

Resulta que el sol estava ponent-se i acomiadant el dia, però no d'una forma comú, sinò que havia tenyit tot l'ambient d'un groc obscur com si haguessin encés tot el poble amb una foguera i els núvols pareixien tenir una densitat diferent, pareixien molt més espesos, pareixien pintats per un pintor impressionista; sí, exactament així, era com el famós quadre "impresión sol naciente". Una cosa pareguda però en volta d'estar naciente i a vora mar estava poniente i al nucli urbà. Era preciós. De fet va ser curt. Massa curt per a ser cert; potser ho havia ensomiat. Però no, perque tenia sensacions a la meua pell, feia fred, bé fresquet.

Va ser un instant d'aquells en que pareix que t'envoles i el temps pare però tú camines mentre un silenci absolut sols trencat per alguna mare amb el seu fill passejant t'envolta i t'envaïx. Poc a poc va anar desapareixent. Les meues neurones tornaven a treballar, vaig tirar el meu cigarret i vaig continuar amb el meu pas xulant alguna cançó massa vella per a ser recordada.

Ara mateix la meua boca sols té que bons records de moments com aquell dia i sabor de whisky i tabac. Per a variar. Bona nit i bona sort.

Glad to be unhappy

2010-01-12T02:11:00.002+01:00

Aquestes son les paraules que Billie Holiday plorava a la cançó del mateix títol al disc, si no m'equivoque, Lady in Satin. Una de les obres mestres que un amic i mentor em va aconsellar fa poc. Potser aquest concepte siga en certa manera favorable per a un artista, però no per a mi; No per a un simple ploramiques d'escenari.

San Sabina, torne a citar, ja ho deia en una de les seues darreres entrevistes y cite textualment: "Estoy tan jodidamente feliz que no puedo escribir canciones". I açò no sé massa bé si és un topic però l'artista, siga de l'ordre que siga, necessita estimulació per a crear, per a innovar, per a somiar coses impensables per a nosaltres els mortals. Si ho diuen Billie Holiday i Joaquín Sabina serà veritat no?

Parlant dels moments difícils; que millor música per a acompanyar a un moment difícil que un bon whisky, tabac i un poc de jazz o de tango. I és d'aquest darrer gènere del que avui us vull parlar ja que en els darrers mesos és a allò que em dedique. Al tango. El tango no sols és un gènere preciós amb una musicalitat única i un ball que fa veure al mateix Ray Charles. El tango és una forma melòdica de plorar, és una forma armònica de cridar a la desgràcia, o una forma rítmica de recordar velles històries amb falsa nostàlgia. El tango, i és una cosa que li demanaré prestada a un colega, és una forma d'expresar, com ja he dit, les penuries (sobretot amoroses) però d'una forma elegant i amb orgull propi, a diferència de la ranchera, que sempre és més afonadora.

No es pot ser un bon cantant de tangos si atravesses un mol bon moment de la teua vida al igual que no es pot caminar sense tenir cames o has de ser un molt bon actor massa bò diria jo. La qual cosa no vol dir que sols per tenir una vida desgraciada has de entonar un tango amb delicadesa. I ací esta la paraula clau: delicadesa. I és de lògica pura ja que sols per recordar a aquella noia a la que tant vas voler i que avui s'ha convertit en aquell "cachivache" l'ànima és capaç de pegar un bot tan gran que la delicadesa ix amb una soltura extraordinària.

Hi han moltíssimes formes d'expresar dolor, però potser la música, i el tango com a una de les seues múltiples vessants siguen de les mes elegants que existixen. Us aconselle sentir un bon disc de tangos mentre un glop de whisky i un cigarret us fan endinsar-vos en la vida de la cançó, en la vida de la música, en la vida del port Riuplatense. En resum, pur arraval. Bona nit i bona sort.

Personalitat vs xarxes socials internàutiques.

2010-01-08T01:34:00.004+01:00

És increïble la facilitat que tenen les xarxes socials per a facilitar la covardia de les persones. No dic açò perque haja rebut cap comentari roïn al meu tuenti ni facebook ni res paregut; símplement ho dic perque és així.

Les xarxes socials han envaït les nostres vides fins al punt que ens entra el famós síndrome d'abstinència si no visitem el tuenti, o twitter, o facebook o alguna d'aquestes pàgines per veure qui ha entrat a comentar les nostres fotografies, qui té més amics virtuals o llegir la soberana retaïla d'esdeveniments absurds que circulen per aquestes pàgines.

Ja el famós Messenger o el teléfon mòbil ens van degradar en certa forma com a persones amb eixos sms sense la majoria de les vocals i per suposat sense cap accent, ni tan sols diacrític. Això no significa, segons jo crec, la caiguda de la llengua, ni molt menys; aquesta es dona per altres vessants però no és el tema del que volia parlar-vos.

El Messenger. Aquesta ferramenta que, i admitim-ho, poques vegades ens soluciona qualsevol cosa, està ja valorada de tal forma que si una persona no en té, eixa persona pràcticament no és ningú al mon global del segle XXI, aquest món tan "globalitzat". Açò és, potser, una forma d'egoïsme per part dels que sí que utilitzem eixa "beneïda" ferramenta, o no? Quanta categoria com a persones han perdut aquells que han "expresat sentiments" amb el messenger, o amb els sms? no sé, potser siga jo massa romàntic per a aquestes coses. Potser estiga exagerant massa amb aquest tema, i més quan jo soc el primer que utilitza, no per a eixes finalitats, el messenger, el tuenti, el facebook i el Cristo que ho va fundar. Si em permitiu posarme un poc romàntic diré que s'està perdent l'individualisme i l'humanisme pel que tant es va lluitar una vegada.

Encara que jo pensava que m'estaven exagerant, l'altre dia estaven preguntant-me que quantes visites tenia jo al tuenti i jo no vaig saber respondre, de fet, ni tan sols sé on es veu això. Bé, quan vaig contestar que no ho sabia, pràcticament es van riure de mí i encara no sé la raó de la mofa. Realment ens solucionen la vida aquestes ferramentes? ja us dic jo que no; però jo també em pose nerviós quan algú no em contesta al messenger a una pregunta important, o quan algú puja una foto que no m'agrada al tuenti. Després pense: vaja tonteria per la que em preocupe.

Bé, una altra anècdota va ser el dia que vaig coneixer a algú que no tenia direcció de correu electrònic de messenger ni estava immiscuit en cap xarxa social. Us podeu creure que em vaig sorprendre? doncs a mí ara m'entra vergonya sols de pensar que em vaig sorprendre d'això. Resulta que, no sé si sera per la seua absència a les xarxes internàutiques però avui s'ha confirmat la meva sospita: aquesta persona és interesantíssima, realment una persona amb la que es podrien parlar hores i hores sense cansar-se. No parlavem d'arreglar la fam al món ni de curar enfermetats que assolixen cultures però s'estava agust. I és per aquesta raó per la que m'entra vergonya. En certa forma la vaig veure com a una cosa extranya però avui, concretament, m'he donat compte de que és prou més persona, amb el sentit més humanístic de la paraula, que jo i que molta gent que vaga per les campinyes del Senyor; m'han donat una lliçó.

Encara que pensant-ho bé, i si em permitiu citaré a San Joaquín Sabina, "Los caballeros no tienen internete ni visten de marrón". Bona nit i bona sort amics.

Pessimisme, valor segur.

2010-01-07T01:11:00.003+01:00

"La esperanza es lo último que se pierde". Aquesta birria, disculpeu, de frase és una soberana mentira que ni tan sols ningú sap qui la va dir. Espere que la persona qui va inventar eixa frase tinga una consciència prou danyada.

L'esperança és el primer que es perd. Son les possibilitats i probabilitats les que no es perden fins al final de la jugada. Segons aquesta frase (que sembla que demana marbre per a ser escolpida) quan no hi ha esperança no hi ha res. És extremadament pessimista vista així. Ja que, perduda l'esperança, encara queden les possibilitats, les probabilitats i tota eixa serie d'elements que realment es subjecten a la realitat (valga la redundància) i no a la quimera. No vull dir amb aquesta entrada que l'esperança no siga res però així i tot estic dient que no és res vinculant amb la nostra vida.

Si cadascú de vosaltres demà vulguereu demanar (i parle en comparació a una situació perfectament plana i que molts patixen) eixir a sopar a la que creeu és la persona de la vostra vida i no teniu esperança ninguna de que diga que sí, qué fareu? no demanarliu? eixa és una solució de covards i que s'encomana a aquesta aparentment bona frase que mostre al començament. Demaneu eixir a sopar a aquesta persona, ja que, per menys esperança que tingueu i tot i que no hi hagueren probabilitats sí que hi han possibilitats.

Potser estigau llegint açò i, si sou molt optimistes, tancareu automàticament el blog però el món no s'ha forjat amb esperances ni amb bones accions tan sols; el món s'ha forjat amb guerres i morts, amb penúries i desesperances. Podria citar a moltíssims autors reconeguts que citen el pessimisme com a una part d'ells mateixos: "La esperanza es el peor de los males, pues prolonga el tormento del hombre" (Nietzsche) ó "El mas terrible de los sentimientos es el sentimiento de la esperanza perdida" (Federico García Lorca) i recorde amés el sentit d'una frase de Benjamin Franklin que deia algo així com que si ets optimista i caus la caiguda es molt forta mentre que si ets pessimista i obtens un resultat tan bo com inesperat és una molt grata sorpresa però si caus sent pessimista sols serà la demostració de la teva teoria. Aquesta és la millor de les definicions del pessimista. No serveix de quasi res ser optimista però pel contrari ser pessimista és un valor segur. I això té molt a veure amb una altra de les frasses que també diuen, al meu parer, equivocada els optimistes.

"Carpe Diem". Aquesta expressió llatina que diu alguna cosa com "aprofita el moment" és netament pessimista. Per qué has d'aprofitar el moment? doncs perque demà pots morir, o pot acabarse el món o alguna cosa molt pareguda. Netament pessimista com deia.

Per a acabar aquesta entrada m'agradaria acabar amb una frasse que a mí em diu molt: "Lo horrendo de los verdaderos infiernos es que tienen una ventana por la que se ve el paraíso" (Enrique Solari).

Espere que ara em comprengau; bona nit i bona sort, la necesitareu.

PS.: Per favor desitjeume a mi també sort per a demà el que estiga llegint açò. Gracies Néstor.

La fi

2010-01-05T04:33:00.002+01:00

La fi de les coses ve condicionada per qué? hi han coses a les que nosaltres li donem un final, moltes vegades sense saber ni com. No us heu preguntat mai "qué hauria fet jo per a que aquesta persona deixés de parlar-me?" ni cap pregunta per l'estil?. Les relacions entre les persones les finalitzem nosaltres però, que passa amb el món? qué passa amb el planeta? finalitzarà el món alguna volta? son preguntes irrespondibles segurament perquè no hi ha ningu, al menys que jo conega, que puga dir amb seguretat res futur.

Com deia jo hi han un parell de relacions o, millor dit, de bones amistats que vaig perdre sense ni tan sols saber com amb seguretat.

La primera va nàixer un dia ennuvolat fa ja molt de temps mentre pujavem amb un grup muntanya amunt. Era una xica senzilla, que no simple, amb el pèl castany clar i uns ulls verds com l'herba un 19 de maig. A primera vista pareixia callada i fins allí va durar aparentment la relació fins que un dia, ni tan sols em pregunteu com, molt de temps després va nàixer el que pareixia una bona amiga. Va ser una matinada com la d'avui però d'açò ja fa quatre anys calcule jo. Les converses eren llarguíssimes, tan llargues que una vegada es va allargar fins a 3 hores al telèfon. La meua preparació era senzilla. Jo estava assegut en el seient del conductor del cotxe que ara mateix condueixc i abans de cridarme ella o jo a ella escoltava la ràdio, bé, en realitat la sentia, no l'escoltava ja que estava a l'espera del moment de la cridada. Gairebé era totes les setmanes inclús diversos dies a la setmana. No ens veiem però a mi no em feia falta més. Els meus amics estaven fora ja que era estiu i era la única "amiga" que tenia.

Poc a poc ens veiem temps després i inclús va ser partícep d'una de les intentones de retornar amb la meva antiga companya. Intentona fracasada, per cert. Durant els meus moments de parlar amb algú objectiu estava ella, totalment al marge dels meus problemes i neures. Uns dies després, per això de que "el roce hace el cariño" em vaig creure un poc més unit a ella del que ho estava realment i per tant li ho vaig dir. Va ser la cagada més gran de l'historia dels errors. Bé, pensant-ho bé a aquesta relació sí que li vaig donar fi jo, doncs passem a l'altra.

L'altra va néixer un dia molt plutjós, quan una persona amb la qual pràcticament no em pareixia massa coneguda m'envia un missatge per a veuren's. Jo, encantat vaig accedir. Recorde aquella llarga xerrada mentre m'ensenyava a dibuixar botelles amb esbossos en un mínim tros de celulosa. Encara guarde amb apreci aquell paperet. Després, al acompanyar-la a casa, l'instint va poder més que la raó i allí va néixer una nova relació d'amistat. Ella vivia lluny d'ací i per tant, cada volta que s'apropava a la petita ciutat ens pegàvem un toc per a veuren's encara que no sempre ens veiem. Un dia vaig anar a sa casa i la vaig cridar quan estava allí. Vam passar una vesprada xarrant i aquella va ser la darrera volta que la vaig veure. Aquesta relació no sé per quina raó la veig deteriorada, però és així.

Amb açò vull dir que no tot té un final condicionat, a vegades les coses ocorren sense haver ni tan sols una raó, sense arribar a cap lloc, símplement es queden al camí. Ara no sé massa bé el que volia dir amb aquesta entrada però m'agradaria que servira com a una espècie d'"homenatge" cap a aquestes parades al camí; cap a aquestes persones que, d'alguna forma o d'una altra han penetrat a la meua personalitat donant-me algúna cosa, alguna aportació per petita que siga per a poder créixer com a persona un poc més completa. En el fons vull agraïr el que d'alguna manera han fet per mí.

Bé, aquesta entrada si que te fi i li'l done jo. Bona nit i bona sort amics.

Plomes

2010-01-04T03:18:00.003+01:00

Sabeu on van les plomes que nosaltres tantes voltes veiem surcar el cel? o sabeu d'on venen? sí, les plomes en el sentit mes bàsic de la paraula, les plomes que cobrixen el cos de les aus. Bé, doncs la història que ara vaig a contar no sé massa bé si és ben certa però me va venir al cap l'altre dia mentre conduia el meu tímid Citröen C3 camí de la ciutat del rei de cors.

Un dia anava jo caminant pel passeig de Gràcia per Barcelona, encara no fa molt d'això, quan una ploma se'm va posar al muscle sense ni tan sols adonar-me'n. De sobte una veu va fer tremolar els meus pavellons auditius al preguntar-me el meu nom. Jo em vaig girar i no vaig vore ningú que es dirigira cap a mi per tant vaig pensar que potser era fruit de les meves poques hores de son. Bé, la vaig tornar a sentir un parell de metres mes avant i vaig notar que la veu que sentia era massa propera, gairebé com si estigués molt unida al meu oït. Era, sí, una ploma, ja sé que pot pareixer una bojeria fruit d'una nit etílicament embriagadora, però no, ni tan sols m'havia prés una cervesa; era la ploma que s'havia posat al meu muscle. Ella em va preguntar per qué havia vingut a Barcelona des del meu poble. Evidentment la meua contestació va ser la meua cara de sorpresa al descobrir que ella sabia la meua procedència.

"Jo he estat al teu poble, he sobrevolat el cel de la plaça del centre i t'he vist a la terrassa de la teua habitació" com podia saber aquella ploma tantes coses sobre mí? Ni tan sols li ho vaig preguntar. Li vaig preguntar sols d'on venia ella i em va dir que s'havia separat de la au que la portava per vestidura després de molts anys d'estar units. Que venia d'una gavina vella nascuda prop de les platges d'Alacant. De sobte va començar amb la seua vida:

"Un dia jo estava en la costa quan, de sobte, vaig eixir disparada del cos de la gavina a la que perteneixia però vaig veure que jo per mí mateixa també podia volar. Poc de temps després vaig descobrir desgraciàdament que no podia volar, sols era conduïda per l'aire però no em vaig desanimar fins que un dia vaig caure a l'aigua. Va ser una experiència prou traumàtica ja que l'aire no podia separarme d'allí fins que, unes setmanes després va arremetre contra la mar creant unes onades tan fortes que em van fer arribar a una costa, on em vaig assecar i vaig emprendre el vol altra vegada.

No entenia res, l'aigua em va dur a un lloc extrany, tan extrany que fins i tot la gent parlava diferent però de forma pareguda, la gent es comportava com a l'altre lloc però era tot diferent: les construccions, els carrers, la llengua... vaig sentir a una gavina que deia que emprenien camí cap a una ciutat que ara mateix... com era... ah si! Roma crec. Si no és això és alguna cosa pareguda. Bé, el cas és que portada al bec d'aquella gavina vaig arribar a Roma. Era preciós, i hi havien molts monuments grandiosos i magestuosos. Era com no sé, preciós.

Pocs dies després de cansarme del fum dels cotxes l'aire em va conduir a un lloc on feia moltíssim de fred. Allò estava nevat, tot i això hi havia un munt de gent pel carrer. Era preciós també però allí ja semblava ser tot molt diferent a ací, com si hagués planejat fins a l'altra banda del món. Un munt de construccions amb caravista roja impactava la vista. El que més em va agradar era una plaça preciosa, amb un edifici molt curiós i colorit: caravista roja als murs però unes teulades a les torres molt colorides. Poc abans es veu que havia habut una guerra o algo paregut perque desfilaven soldats pel carrer però la gent pareixia estar feliç de vorels, una cultura molt curiosa, la veritat. La única pega que tenia era que allò també era una ciutat i una cosa més. Allí no hi havia cap gavina.

Ja unes setmanes després de no saber on anava degut a la pluja i el vent em trobe a la mar, allí on mirava tot era aigua. Aigua gelada per cert. quan de repent el cel nocturn es tornava de colors, colors preciosos com l'arc de san martí però amb forma d'estel·la de vaixell que hagés pogut surcar el cel i una bandera clavada a la neu resava: North Pole. No sé massa bé on era. Sabia que al Pais Basc feia fred però no crec que allò fora el Païs Basc tot i que mai havia estat. Allò estava pràcticament desert ni una ànima creuava l'espesa i freda neu sols que algún explorador curiosament vestit amb abrics tant grossos com la pell d'un os. Parlant d'osos, també hi havien però no eren dels que jo havia sentit parlar, aquells eren blancs i des de l'aire no sel's distingia molt bé de la neu. La neu era preciosa; mai havia vist neu i era com si la terra fos blanca i gelada, era preciosa.

Després d'això vaig tornar a veure aigua i més aigua fins que va apareixer un vaixell. Un vaixell amb una bandera que em sonava de veurela a les televisions d'alguna de les cases de Gandia per les que havia pogut mirar per la finestra. Era una bandera a barres blanques i crec que rojes i estrelles pel mig. I a l'horitzó terra, per fi terra. La primera cosa que vaig veure en arribar a terra fou un pont, un pont roig de ferro i grandíssim de veritat però sobretot amb gavines, moltes gavines i prop d'allí, no sé per que una presó al mig de la mar però aquell era un païs amb poca delinqüència perque aquella presó no tenia presos, sols visitants que anaven a vorela. No sé quin atractiu podia tenir una presó per als humans... Vaig continuar cap a dins fins que em vaig endinsar en aquella inmensa i colorida ciutat.

Al matí següent vaig emprendre el vol amb el vent de ponent cap al desert on vaig passar una molt calurosa jornada. Era un desert curiós. Amb unes plantes verdes però amb punxes que jo havia vist també abans en alguns balcons. Allí al desert sols hi havien voltors amb els que jo em guiava malament, ja que sols em conduïen a animals morts. De sobte i gràcies a Déu vaig trobar una companya. Una ploma de voltor que també volava amb les mateixes ràfegues que jo. Ella em va acompanyar fins que, aquella nit vam divisar una immensa llum al desert. Molt luminosa i inclús un poc molesta. Com el vent de ponent ens va dirigir cap allà doncs vam anar però allò no es podia suportar.

Sols hi havia que llum, llum per tots els costats i un munt de gent disfressada per tots els llocs. Els edificis no seguien un model de construcció, cadascún era d'una forma i color diferent i sobretot amb això, llum. Crec que potser siga la ciutat amb mes moviment nocturn que haja vist mai. Una cosa que em va atraure d'aquella ciutat foren uns cotxes grandíssims, uns cotxes que de llarg podien medir igual que un bus al menys. Vaig passar la nit allí fins que després d'eixir de l'escot d'una xica jove que a tots els homes deia algo de 30$ l'hora, vaig continuar amb un fortíssim vent de ponent. Un vent que em va arrossegar fins a uns llocs preciosos i verds, verds com els camps que m'havien contat altres plomes que hi havien a Galícia però amb abets per tots els llocs i cases de fusta. Allí vaig conéixer un au que no coneixia. Ella em va duur mentre em contava que es deia Àguila de cap blanc i era la reina del païs. A Espanya el rei era una persona major però aquest païs estava dominat per aquestes precioses aus! era increïble. Bé ella es va despedir després d'un curt trajecte i vaig veure a la llunyania uns edificis molt alts, altíssims i un núvol de fum envoltant-los.

De sobte vaig apareixer envoltat d'edificis i de gent, de soroll i de moviment però a un ritme frenètic, era grandiós. Sonava una música preciosa. Un xarau m'havia dit que es deia jazz i que ho sentia totes les nits. Em vaig quedar allí un parell de nits degut a l'absència de vent a causa dels edificis i per tant vaig aprofitar per descobrir aquesta música que em feia plorar.

Un matí un vent gelat em va assolir i vaig viatjar cap al sud quan vaig arribar a una parada de bus on un pare va deixar al seu fill per a que se'n anara a l'escola però davant hi havia un munt de càmeres. El xiquet es va pujar al bus i el pare va esbossar una llagrimeta però no sé per que la càmera em gravaba a mí com m'allunyava; clar com en aquest païs dominen les aus doncs les plomes tindrem la nostra importància, vaig pensar. I un parell d'hores després vaig tornar a veure mar. Vaig estar un dia i mig sense saber on anava ni d'on venia el vent. Quan vaig veure de lluny un lloc que em semblava familiar. Potser fos per que la forma de parlar dels seus habitants era molt pareguda a la d'Alacant o potser fos pels castells d'aquella ciutat preciosa. Tenia un port ple de gavines i plomes i un monument molt gran al port. Vaig contar cinc castells dins de la ciutat mentre el vent de ponent m'arrossegava fins que la gent parlava castellà. Estava molt bé perque ja devia estar molt a prop de casa ja que veia eixos llocs redons plens de sorra on amollaven aquells animals amb banyes per a les festes. Quan de sobte, València. Ja havia estat allí. Bé, això va ser la setmana passada i ara ací estic, a Barcelona."

Quan aquella ploma em va contar exa història em vaig adonar de que, de vegades una cosa tan insignificant com una ploma pot haver vingut de llocs tan llunyans i extranys com Roma, Moscú, El Pol Nord, San Francisco, Las Vegas o Nova York i nosaltres ni tan sols ens n'adonem. Ella em va demanar que li pegara un bufit cap a l'aire i em va dir que ja ens voriem, espere que us trobe a algú de vosaltres. Bona nit i Bona sort.

Rebenvinguda

2010-01-03T03:01:00.002+01:00

Bona matinada vells i nous (espere) amics. Torna el loco de la colina, l'autodenominat príncep de la matinada. Sí, crec que he tornat per una raó, per que no puc estar sense contar les veritats i mentides que li van passar a aquell noi i a mi en el meu periode de reflexió. Bé, us he de dir que, al adquirir experiència amb el cotxe els meus moments reflexius ja no son sempre a la terrassa de casa meva, també son un aparcament a la muntanya, un lloc obscur quan jo hi arribe però extremadament luminós la resta de la jornada.

A aquell lloc es practica una cosa única: l'aroma de la nicotina que respire s'entremescla miraculosament amb el fum del cigarret que fume quan estic allí. És un lloc tranquil, excepcionalment tranquil. Avui sense anar més lluny he descobert fa unes hores més magia d'aquell lloc. Mentre sentia a Billie Holiday al cotxe amb la finestra oberta fora he fumat un cigarret. La meva única companyia era un cotxe que possiblement s'haura enrecordat de la meva família ja que és el lloc al que la meva generació tradicionalment s'apropa per a realitzar l'ars amandi, l'art de l'amor. Però potser siga per la màgia d'aquest lloc o potser simplement siga per tradició o per la seva absència de personal caminant per la nit.

Recorde un dia en que, en aquest lloc encara estava arribant l'esperada nit, encara no era de nit tancada. A llevant el color era groguenc per la contaminació lumínica de la petita ciutat mentre que a ponent el cel era blau obscur. jo estava orientat cap al sud i just davant del meu cap, si alçava un poc la mirada podia distingir colors violetes on es mesclaven els dos colors, el blau i el groguenc mentre que uns puntets blancs es difuminaven al mateix temps que entornava el cap cap a llevant. era preciós. Hi havia un silenci absolut inclús esgarrifós. Les úniques coses que pareixien tallar aquell silenci era l'aigua del riu ple per les intenses plujes que havien assolat el lloc dies anteriors i el tabac del meu cigarret que prenia intensitat a cada respiració que li cedia.

Els llocs màgics no cal trobarlos a altíssimes muntanyes ni a mars immenses i solitaries; els llocs màgics es poden trobar a cadascún dels passos que caminem. És en aquests llocs on val la pena arribar quan et perds. Espere no haver baixat el nivell de les meues entrades. Si s'hagués donat el cas demane perdó i promet intentar millorar. De la petita ciutat a la ciutat del rei de cors. Bona nit i bona sort amics.

CLOSED

2009-08-29T04:28:00.002+02:00

Bé, el meu nom es Javier i vosaltres potser digau: "este tio es un merda, se presenta al final del blog" pero bé, l'autodenominat príncep de la matinada s'acomiada de tots vosaltres amb un somriure al cor i una llàgrima als ulls. Espere que açò siga un vertader comiat, per lo que he penjat el cartell de tancat a la porta.

La vida et porta per camins com els del Senyor, inexcrutables. Vaig començar el blog amb una entrada pèsima sobre una ruptura que em va afectar molt i ara espere continuar amb la vida, dins de la anormalitat quotidana, prou normal. Espere sinzerament poder haver-vos deleitat amb els meus escrits, no oblideu que si demanava tants comentaris era per que volia rebrel's de vosaltres, els "asiduus" lectors del blog. La cosa s'acaba però en comença una altra. No un altre blog, sino una altra vida, una vida mes àcida i repetitiva, amb uns tocs de jazz que la suavitzen.

També ací us he contat la vida de molts personatges inventats o no i és per això, perque ja no puc donar més a aquest blog, la raó per la qual ho deixe. Com deia sempre aquell noi: bona nit i bona sort amics... molt bona sort...

Espereu!! gran consell de la darrera entrada, el nou disc de Madeleine Peyroux, "Bare bones".

Una tarda de juny

2009-06-10T01:50:00.003+02:00

Avui jo anava amb el meu ritme menguat per a caminar pel carrer i he parat al cafe de sempre, allí a la barra, mentre jo cumplia religiosament amb la cerveseta del dia un xic anónim, callat centrat en la vista al carrer a través d'uns ulls tristos mirava per la cristalera. Pareixia tenir la meva mateixa edat. Jo, com estava sol li vaig preguntar on anava, qui era, per que mirava amb aquell sentiment melancólic. Ell, lentament, em va mirar amb la cara de calor i cansanci que aquesta temperatura duu, i em va dir: "preciosa cançó la que sona". En aquell moment sonava Voy a perder la cabeza por tu amor, a la veu del genial Andrés Calamaro. Vaig assentir tímidament i ens vam mirar, una mirada de sobte interrompuda quan ell es va encendre un cigarret. Ràpidament em va oferir un, i jo vaig acceptar educadament. "Veus aquell cantó? -em va dir quan va veure que jo assentia- Sols una vegada he estat enamorat sense necessitat de preguntar-me-ho i la xica que em va correspondre acaba de passar fa pocs minuts per ahí. Estic esperant a que torne d'on ha anat, sols per saludar-la, com un amic més. Sé que no soc un amic més, sé que soc una antiga conquesta, una persona ja passada, sols una estació que espera a que torne a passar el pròxim tren, tren que potser torne a passar però sense parar a res, ni tan sols a carregar trastos, res. Encara així tinc esperança, i amic, no cregues que la esperança és bona, no te per qué ser bona, ni tan sols té per qué ser... no sé."

Pocs minuts després veig que aquell anònim ix de sobte abandonant la conversa amb un ràpid moviment cap a la porta. Mire per la cristalera i el veig parlant amb aquella xicona en aquell cantó, una xicona de la seua mateixa edat, una xicona preciosa però cada vegada un poc més distant a ell. Pocs segons després torna al taburet on moments abans parlavem i ell em mira i els seus ulls encara es troben més melancòlics però per contra un molt lleuger somriure deixa veure una cara de tranquilitat, com si s'hagués prés la seua dòsi de nicotina després de mesos sense fumar. Es torna a encendre un altre cigarret i es repetix la mateixa escena, jo torne a acceptar el seu obsequi. Va dir: "tant de bò em pogués tornar boig per ella, però això sòls son expresions, les persones no ens tornem boigos per això, no per un amor ja descorrespost". Veig que va pagar dues cerveses, va agarrar els bàrtuls i, molt intuitivament em va alçar una cella a mode d'acomiadament. "Espera", li vaig dir; "Qué és ella per a tú?" i, llevant-se les ulleres de sol em va respondre. "És tant que no sé qué és el que faig encara en aquesta vida, ja sense ella no em queda res". Uns segons després vaig mirar a la porta com s'allunyava per la cera, per la banda on il·luminava el sol mentre cantava: "Hasta ese dia en que tú quieras volver, y otra vez me encuentres enfadado y triste, pero enamorado..." Aquell dia feia molt de sol, però de ben segur puc dir que no feia un bon dia per a ell. Bona nit i bona sort amics.

Vida abans de la mort

2009-06-04T02:04:00.002+02:00

La veritat es que m'agradaria adjuntar-vos algo que per a mí és especial, és especial no per prepotència ni per res paregut, sols perque és especial. Es la crítica que va fer un xic, que, en tò humorístic pero no irònic és un gran amic meu des d'aquell dia; bé, com deia és la crítica que em van fer del concert que vaig fer al dante, un toc d'especialitat té aquesta crítica per la seua idea de la música, per el seu grau de coneixement d'aquest món.

"Hace poco me saltaron las lágrimas con una canción que en su día me producía indiferencia. Era "Manhattan Skyline" de A-ha, tema segundón den el repertorio de la banda noruega que en las manos de dos maestros del neofolk europeo y también noruegos, Kings Of Convenience, adquiría un nivel emotivo que era impensable alcanzar con el material original.

La misma canción, diferente interpretación, y como resultado de una soberbia relectura. El desamor de la letra consigue estremecerte en la voz de los Convenience como si se tratase de una de las obras maestras de Dylan o Cohen. Cuando una versión consigue esto, que se escuche un tema como si fuese la primera vez, alcanzando nuevas sensaciones, el trabajo está bien hecho.

No merece la pena repetir punto por punto los arreglos para ofrecer algo que nunca superará el original. Se trata de apropiarte del material y hacerlo tuyo, dale tu personalidad y hacer olvidar durante esos minutos que lo que escuchas ya se hizo de otra manera.

Es difícil versionear a fuguras como Ricky nelson, Leonard Cohen -vía Jeff Buckley-, Quique González, Jorge Drexler, Nacha Pop, Andrés Calamaro, Tom Waits, Norah Jones... y no quedar en evidencia, a no ser que se tenga el talento que demostraron dos jóvenes en un viernes de febrero, Una noche en la que asaltaron la obra de estos tótems de la música popular con el gusto del que se apropia de algo sabiendo que puede aportar una matiz nuevo a unos clásicos incontestables, y la osadía de plantarse delante de un público que desconocía la mayoría de los temas pero que asentía dando su aprobación a lo que estaban escuchando.

Osadía por "profanar" canciones mito ("Hallellujah", "Like a Rolling Stone", "Chica de Ayer", "Buena Suerte") sin caer en el cliché, y también la seguridad del que se sabe conocedor de la obra y tiene los recursos para rehacer esas canciones con mucha dignidad.

Una gran voz junto a un guitarrista que cada día va a más.

Javi y Alberto, ya estamos esperando vuestro siguiente repaso a los clásicos.

By Jacinto"

Aquesta crítica es troba a la revista-fanzine "Jardindelícias" editada pels amics del Dante en la seua segon edició. El concert es va realitzar el dia 23 de febrer de 2009 a la cafeteria pub Dante café lounge.

Bona nit i bona sort amics.

La melancolia del segle XXI

2009-05-29T01:51:00.002+02:00

Segons el diccionari oficial de la Real Academia de la lengua Española la melancolia és "Tristeza vaga, profunda, sosegada y permanente, nacida de causas físicas o morales, que hace que no encuentre quien la padece gusto ni diversión en nada." Bé, sol estar causada per algún succés traumàtic o sense necessitat de ser traumàtic, dolent. Aquesta podem dir que és la melancolia clàssica o romàntica però avui ens trobem, per sort o per desgràcia al segle XXI i això canvia el sentit de moltes coses, entre d'altres de la paraula melancolia.

Avui la melancolia ja no es tracta d'anar al cim d'una muntanya a plorar i a anyorar a la persona que trobem a faltar mentre el sol s'amaga a l'horitzó de ponent. La melancolia d'avui dia podriem denominar-la com a "melancolia urbana", es tracta d'una melancolia plena d'apretada i estressant vida exterior, de veure com la ciutat corre al teu voltant, com un dia sense cap sol és dominat per persones anònimes en la teua companyia, de veure com milers de motors cremen combustible al carrer que passa davant de tu, mentre el cigarret de la teua boca es consumeix al aspirar el maleït fum ple de nicotina, no d'escriure cartes sino d'escriure blogs i mirar el tuenti, facebook i/o el que siga. Deixem d'escoltar el crepitar de les ales dels ocells i el seu cant, el vent sacsejar les fulles dels arbres en un silenci absolut i ho canviem per música emitida pels defectuosos altaveus de telèfons mòbils, per passes accelerades de tacons, canviem un passeig per un programa de la "santa televisió" o per encendre el ordinador i parlar amb altres persones de Nova Zelanda de problemes comuns, moltes vegades del calibre d'una pèrdua d'algun bé material, o d'un refredat. Ens fascinen els problemes dels demés i d'altra manera moltes vegades no ens volem ni refiar dels nostres amics.

Al igual que han canviat els cotxes des del mític Cadillac fins al pràctic Audi TT la nostra forma de ser, les nostres costums, i en definitiva la nostra vida canvia pràcticament cada dia, potser ni a bé ni a mal, ja que aquesta entrada sols intenta reflexar el canvi, no evaluar-lo i tot canvi no suposa necessàriament ni una millora ni un empitjorament. Sols arribem a nous horitzons i més que mai en l'era de l'electrònica, l'era del canvi, l'era en definitiva del total individualisme. No he intentat escriure cap tractat de psicologia, ni de filosofia, sols he intentat ser el més fidel possible a la meua opinió, expresar el que realment pense. Bona nit i Gràcies.

All i could do was cry

2009-05-23T16:14:00.003+02:00

Ara mateix estic sentint a la magnífica Beyoncé Knowles emulant a la que per a mí és la mes gran veu del soul femení Jamesetta Hawkins, o mes coneguda com a Etta James. La cançó All I Could Do Was Cry es espectacular. Ja no la lletra ni la música, que ho son, sino la expresivitat en la que Etta ens transmet, en la versió original, el dolor que ella podria sentir al veure al seu amat en l'altar en plena boda amb una altra xicona. "Each word was a pain in my heart", cada paraula era un dolor al meu cor; aquesta es una de tantes i tantes bones frases plenes de pena i desesperació. La negra pena del blues i del soul solitari es fa perfectament física en aquest tema.

El que més m'agrada d'aquesta veu és que no sols fa sentir i transmitir pena, també alegria, sensibilitat, la descripció de coses tan belles com aquell amor que es correspost després de tant de temps cercant-lo. Aquest tema del que parle s'anomena "At Last" i mentres una orquestra de cordes frotades, un piano i una bateria l'acompanyen si tanques els ulls comences a veure coses distintes, comences a imaginar com podria ser la vida d'aquesta xica que te tan bona veu, que te aquesta veu tant tranquila i al mateix temps desgarradora.

El que m'agrada d'Etta James és, sobretot, posar-me un disc seu i imaginar-me en els anys 50 a un xicotet bar d'un petit barri de Chigago, mentre un piano i una guitarra vells i passejats acompanyen a aquesta veu penetrant, mentre parelles s'enamoren i desenamoren, mentre la gent descansa després d'una dura jornada de treball o mentre simplement s'apropen a escoltar bona música mentre una cortina de fum cobrix tot el local, donant-li un aspecte tenebrós i poc acollidor que contrasta amb la suavitat de la veu cantant, mentre un sol focus il·lumina el petit escenari on canta aquesta nit Etta James i la resta del bar queda obscura, sols distingida per una sola bombeta que il·lumina parvament la barra, un Whisky i un cigarret...

Memòries que sempre et recordaràn...

2009-05-12T21:12:00.003+02:00

Dol, dol és el que el cor dels vertaders amants de la música alberga des que avui han sentit la mort del compositor més qualitatiu del pop espanyol. Una de les poques glòries que quedaven actives de l'era daurada del pop rock en espanyol. Sí amics, ha mort Antonio Vega, ha mort. Ara sí que vertaderament estarà en el "sitio de su recreo", segurament ensenyant a tocar, composar i cantar als àngels, mentre un mar de plata sempre recordarà aquells acords que sonaven després que Pepe Domingo Castaño digués en l'any 1980 "Tiempo ahora para la música joven de España en 300 Millones, nada más y nada menos que Nacha Pop, un joven grupo español que quiere llegar a ser importante...". El baix va començar a donar les primeres notes de la base rítmica de la famosa Chica de Ayer, el van seguir la guitarra en un riff que sempre incitarà a alçar de les cadires a grans i menuts i la bateria; Ja sols faltava la teua veu, una veu jove, desconeguda en televisió.

Això sols va ser el principi de la carrera del grup que, efectivament, va arribar a ser important, va arribar a ser mestre de grans artistes posteriors. Bé, ara sols queden gravacions, música encapsada en un CD i la teua ànima que impregna aquesta música. Ara tu eres el "Chico de Ayer" gracies i fins sempre.

...

2009-04-28T18:38:00.003+02:00

Avui estic a la universitat, el dia es assoleiat i calurós, molt calurós, encara que com bé diu el refrany popular: "hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo", tot i que jo ja me'l llevaria ben agust. Bé, sols era per a donar constància de que encara no he mort, i espere tardar uns quants dies mes... . He volgut plasmar moltes vegades, en aquesta setmana ja passada, la visió del meu carrer per la nit i banyat per la pluja però ara ja no tindria sentit així que, ara que ja no sé que plasmar pues... no se, potser siga millor no seguir amb aquesta entrada, perque hui no se que escriure, hui ha sigut un dia prou normal i tranquil, i açò tampoc és un diari personal. Sols per recordar que estic ací, per a donar constància. Bé, ja que estic us aconsellaré el darrer disc de Coque Malla, gràcies, adeu.

Musicalment parlant...

2009-04-09T22:06:00.002+02:00

Quin és el sentit de l'amistat? la veritat es que no ho sé i ja fa temps una bona amiga em deia que quina era la causa de la meua resignació a definir-ho tot, tot i tot. Bé una bona amistat es podria comparar amb un bon blues, en el que el mes important són els moments durs i difícils, però no hi ha bon blues on no hi ha bon swing, i d'ahí la comparació portada al camp que més em fascina, la música. Parlant de blues m'agradaria parlar avui d'una peça en concret, el Bassin Street Blues, i escollixc aquesta peça per a emular a uns dels grans artistes als teclats del jazz i el blues: Oscar Peterson.

Crec que ja abans l'havia anomenat alguna volta, és el meu pianista de jazz. Els seus obscurs i grossos dits passejen per les tecles d'un piano esbossant melodies en les dues mans, cadascuna independent de l'altra. Mentre els seus dits creen els nostres son irresistiblement portats a una imitació dels seus, amb molta gràcia pero amb poc acert, clar. Oscar es va formar musicalment amb els grans mestres del jazz dels anys 40 i va ser seguidor d'un altre gran, Art Tatum, del que rep moltes influències, sobretot en la mà esquerra. Sols és una xicoteta introducció al món del Senyor Peterson. No us podeu deixar enrere grans discs d'Oscar com A portrait of Frank Sinatra o My favourite instruments en els que mescla el seu estil tradicional del jazz i algunes pinzellades d'un estil propi, un poc més evolucionat.

Jazz, blues i puresa es mesclen en el piano d'aquest gran, tant en tamany com en musicalitat; recordeu aquest nom: Oscar Peterson, gracies.

Nova vida?

2009-04-01T20:51:00.003+02:00

Saben vostés quantes vegades m'he plantejat canviar de vida? les suficients com per a adonar-me'n de que no es pot canviar de vida, sols puc canviar els hàbits, les costums, o les coses palpables, no les coses tan abstractes com la vida en general. Bé, doncs he decidit canviar-los. No es que abans no volia canviar-los, sols es que no m'havia decidit a fer-ho. Això no vol dir que deixe de fumar ni de beure whisky, sols vol dir que en unes quantes relacions vaig a canviar la meua forma de comportame. En realitat sols en una, i tot és per una frase que potser siga la millor forma de xapame la boca, al igual que és la frase que més m'ha dolgut en molt de temps enrere. La frase "passa de mi!" (si, crec k anava en exclamació) potser siga la frasse que més em faça fracasar fins al punt k m'afone sense volta enrere al menys a curt plaç. Espere que les meues guitarres, el whisky, el tabac i els vells amics em facen tornar al "camí del Senyor". Al cap i a la fi continuare apreciant a eixa persona, la que meu ha dit com a una molt bona amiga, al menys que ho va ser no fa molt de temps. Oblideu les entrades anteriors de clausura del blog, el meu blog continuara fins que jo em canse, i per a això falta molt de temps, continuare xarrant per ací i aconsellant algo de música, per al bon gust. Aquesta persona té carta lliure amb mí, pot parlar quan vulga i podem ser colegues quan vulga, però per aquesta frasse no crec que tinga molta voluntat, la veritat. Símplement vaig a respectar la seua decisió de passar de mí i ja està, no vull complicar-li la vida, ja tinc prou en la meua, espere realment que tingues molta sort. Gracies i bona nit... AH! el dissabte passat vaig estar en un concert de Señor Mostaza, us ho aconselle, pop en estado puro.

Un poco de drogas i rock & roll y a seguir adelante...

2009-03-26T22:45:00.003+01:00

Hui passava un parell d'hores a la meua barra preferida, sí, ixa barra d'ixa cafeteria, d'ixe bar o pub que acull a algunes persones. Bé, le meua barra (si em permitiu la llicència d'apropiarmela simbòlicament) es de color negre, en el taulell de granit blanc i perfectament polit i en el zòcal negre hi ha un fragment, potser la mes subtil i explicita descripció que inclou la Divina Comèdia de Dante Alighieri. La única companyia que tenia a la barra era el meu got de cervesa mig buit ja, un paquet de tabac, un encenedor, les meues inseparables ulleres de sol i el cendrer. Els meus llavis secs albergaven un cigarret mig cremat que produïa un fum potser mes espés del normal. La veritat es que no parlava, ni llegia, sols escoltava i observava. Mirava la televisió, que emetia uns videoclips en los 40 Principales TV que afortunadament no es corresponien amb la música que s'escoltava al café. Al café sonava Negrita del mestre Calamaro. Mentre la taula del meu costat debatia sobre la calitat de Marea en comparació de Extremo Duro el meu cap estava en un altre lloc.

Que és realment important per a mi? Potser haja donat massa importancia a eixa persona que no tornarà a llegir aquestes reflexions. Pero no, no es que jo li la havia donat, es que la tenia; tenia eixa importància que poques persones obtenen i més amb mí, una persona solitaria i apàtica entre setmana. Bé, aquest blog anava per a eixa persona, per a una molt bona amistat, per a algo més que una persona, per al que, a partir d'ara sols sera un record, per al record que ni tan sols sé si he de saludar si veig per la universitat. Si aquesta persona ja no llig el blog potser ja no tinga sentit que escriga, potser hauria de continuar el meu camí sense aquest agredolç espai on puc divagar i impulsar les meues paraules sense por de ferir ningú ni res. Potser el viatge no acabe ací, potser com deia lluis llach "si vas a Itaca prega que el viatge siga llarg".

Si aquest blog hagués sigut alguna cosa física, alguna película, per exemple, aquesta escena l'hagués recorregut aquell noi que va coneixer la amistat a la que abans feia referència l'hagués reconegut aquell noi cap al sol, cap al sol mentre en una costa oest aquest tenyira el cel de colors càlids. Sols l'acompanyarien la caçadora del seu avi, la que tant s'estima, una guitarra i les seues inseparables ulleres de sol. Voleu música per als crèdits? doncs també la tindreu; potser siga el darrer tema que us aconselle via blog però el tema dels crèdits seria Pain in my heart de Otis Redding. Ja teniu el final de la película. Degut a les meues intentones de donar fi a aquesta película i posterior retornada no us puc assegurar que açò ja s'acabe, però el que si us puc corroborar es que ja va alcançar el seu punt cim de qualitat; sense motivacions no puc escriure millor.

Amb tots vostés, i moltes gràcies per la seua asistència: salutacions cordials, Javier Peñarroja

infelicitat, anti-amiga del no-creador.

2009-03-23T03:36:00.003+01:00

La veritat és que sempre m'ha intrigat per qué el primer pas del manual per a ser un artista és passar-ho malament, ser infeliç. No ho he sabut mai, però no per ser un infeliç s'arriba a ser gran artista. Per a explotar el Dò que pugam tindre qualsevol persona s'ha de renunciar a una vida feliç, a una vida tranquila en la que una xicona t'espere a sa casa fins que vas a sa casa per que has quedat en ella per a fer el que siga, fins i tot coses brutes que sols diré entre parèntesis (sexe de qualsevol tipus, inclús sadomasoquisme). Serà veritat que la infelicitat aporta inspiració, força, ràbia o qualsevol altra classe de musa? serà veritat que la vida sols és un cúmul d'experiències la majoria de les quals ni tan sols ens donem compte de que les experimentem? no se, la veritat. No vaig a inmiscuime en temes psicològics ni en temes metafísics, sols em pregunte si la infelicitat es digna d'admiració, si sols per ella mateixa ens pot arribar a crear en creadors (valga la pseudo-redundància). Te alguna finalitat o sols es tracta d'una dissonància en la més preciosa sinfonia del món? És ella la que va fer que grans mites arribaren a la historia com a el que son, grans mites com Bob Johnson, o el creador del doctor House (gran filòsof, per cert).

Íntimament unida a la infelicitat es troba la soledat, gran amiga dels grans discs de Calamaro com Honestidad Brutal o de Bob Dylan com Blood on the tracks de temes de Drexler sinzers com Soledad. No vaig a qüestionar als positivistes, ni molt menys; de fet, no estic dient que la felicitat siga res nociu, ni molt menys; per aixo s'anomena felicitat, si no tindria un nom mes lleig com... caca, o algo per l'estil. Potser la solució per a aquesta incògnita que em ronda pel cap siga la companyia, o, potser siga el retornar a temps passats, o inclús potser sols siga un simple comentari en aquesta entrada, cosa que veig prou improbable a la vista de les entrades anteriors.

Com deia Forrest Gump yo no sé mucho de casi nada, al igual que jo. I és per aquesta autodelatada ignorància per la que quan la gent em pregunta: "per qué fumes?", jo conteste: "sufro mucho".

Vida tranquilament moguda...

2009-03-11T20:26:00.002+01:00

Avui ha sigut un dia tranquilament mogut. El dia es presentava pesat al saber que no duria el cotxe per a anar a la universitat i he tingut que anar en el bus, cosa no massa grata, per cert. Bé, he acudit a totes les classes i damunt no tenia cap monedeta per a un míser café. Les classes, han tingut la diversió de sempre. He pensat en tu, si, en tu. Això es el que ha desviat la meua atenció de l'interesantíssim tema de l'agència de protecció de dades. El temps diuen que ho cura tot i supose que açò també (no sé d'on ha aparegut aquest optimisme). La vesprada ha sigut lleugereta: algo de treball... . El més bonic de la vesprada ha sigut el anar a comprar cordes. Mentre sonava Fly me to the moon de la mà d'Oscar Peterson al meu i-pod les meues passes es menejaven al ritme de la música. De fons teniem una avinguda plena de cotxes inaudibles per a mí i un cel roig que dibuixava perfectament la silueta d'una muntanya quasi negra pel contrast de la llum que tenia darrere. Comprar cordes de guitarra a la tenda i marxar cap al Dante, punt de destí de totes les dies. Ahí és on, pensant pensant, m'he adonat del que pot donar de sí una ment humana a la barra d'una cafeteria amb la única companyia d'una cervesa i un parell de cigarrets. El meu cap no parava de donar-li voltes al mateix tema. Al ridícul que he fet i el pitjor de tot es que em senc culpable de no sentir-me culpable, algo molt enrevessat. Bé, després de cervesa, tabac i bona música, he eixit al carrer, ara fara 20 minuts cap a casa i he vist una imatge que mai oblidaré, he vist la lluna més bonica que mai trobaré, n'estic segur. Si veeu açò aquesta vesprada, ixiu a veure la lluna i penseu en ella, en ell, en ells, en elles, en algú, potser resulta que la superstició es certa... bona nit i bona sort amics.

Cites cancel·lades en hora correcta.

2009-03-09T20:32:00.003+01:00

Avui dilluns, em vaig prometre que acudiria a la cita que tenia prevista. Desgraciadament va ser cancel·lada, qué li he de fer? La veritat es que he acudit igualment. A les 17:30 m'he situat al lloc triat. Desgraciadament la persona que havia d'acudir no hi estava però, degut a la anteriorment esmentada cancel·lació, era d'esperar. Allí estava jo, esperant al cotxe prop d'on el vaig aparcar l'altre dia, esperant que algú d'allí dalt, d'esta gent que viu als núvols i tenen temples i imatges s'enrecordés d'un pobre desgraciat dins d'un C3 blau cel. No, devien d'estar molt ocupats al menys fins a les 6:13, quan he mogut. El meu cos no entenia massa bé qué és el que li passava per dins. Ni tan sols hi havia un pessiguet de rencor, ni de males cares. Per qué? per qué no sentia aquell sentiment que solia sentir cap a les persones amb les que m'allunye normalment? No ho se. La veritat es que la serenitat s'ha apoderat del meu cos, no estic bé, però estic seré; estic tranquil. Potser, no, potser no; tinc tendència cap a eixa persona, però no vull causar cap molèstia cap a ella, no vull ser causa de cap incomoditat.

Ni tan sols se per qué he acudit a eixa passada cita, el meu cap se n'havia anat de vacances i deu estar encara de vacances, perque potser continue acudint algun dilluns a aquell lloc a la mateixa hora per si de cas agarre als de Dalt sense cap altra ocupació d'atendrem. Potser Sabina no tenia raó quan afirmava quan deia que "Lo peor del amor es cuando acaba..." perque el meu no ha acabat i pense conservar-lo el major temps possible. Bona nit i bona sort amics.

Vesprada assoleiada en un dia ennuvolat.

2009-03-05T22:42:00.003+01:00

Va estar bé, no sols bé, va ser com si la llum de la lluna de sobte deixés de ser melancòlica i es convertira en preciosa, sols preciosa. La vesprada va ser redona, ell la va dur on ell es menejava per a pensar, on el temps es parava mentre les onades de la mar continuaven sonant en soledat com una cançò de la que mai ningú escolta el seu missatge. Per fí havia trobat a la persona que més s'apropara a la perfecció, potser no hi havia ningú perfecte però ella... ho semblava.

Era la primera vegada que visitava aquell lloc en companyia, sempre hi havia anat sol. Era un lloc massa especial per a duur a qualsevol persona. Havia de ser una persona com aquell lloc, especial. La veritat es que no hi tenia cap missatge ni cap discurs preparat però un munt d'idees li passejaven pel cap. Al final va decidir no dir res per a que no es vingués avall la vesprada. D'on venia aquell sentiment? per que havia trobat a una persona a la que ningú es mereix? per que la persona més especial del món la tenia tan aprop? Hi han milions de persones al món i ell en aquell moment la tenia al costat, era increiblement i extraordinariament tranquil aquell moment. Mal dia, i tant, plovia i el dia anterior havia anat a un acte el qual esperava superar pronte. Per que era capaç de fer tantes coses per a poder passar tota la vida en aquell lloc? En aquell moment tot era indiferent. La vida parava, era ella! ella per fi estava en aquell lloc!

Estava disposat a quasi qualsevol cosa per a poder durar al seu costat indefinidament, per a poder besar aquells llavis que ell sentia que el cridaven, per a poder mirar més a sovint aquells ulls verds, per a veurels plorar, tant de penúries com d'alegria, per a poder sostindre al seu muscle aquell cap tan finament escolpit, i també per a sentir que aquell muscle també acolliria el cap d'ell en moments crítics així com per a ballar al ritme d'un swing mentre la soledat reinava en un pis poc il·luminat mentre The Voice feia quasi físic el seu New York, New York al pick up del tocadiscs.

Potser hagués intentat besar-la amb un poc d'etanol al cos, sols potser perque aquells llavis li infundien un respecte que mai havia sentit per ningú. En aquell moment estava segur, ja havia imaginat milions de situacions en les que ells passaven un ratet com si fossin tan extranys que els haguesin expulsat del planeta, com si aquell planeta fos d'ells confongues dos cors que es trobaven per a no separar-se mai. Bona nit i bona sort.

Sols queden les memòries.

2009-03-02T23:25:00.002+01:00

No diré que sempre viuràs als nostres cors perque això ja queda dit i sobreentés. Escriure ací sobre aquest tema és massa difícil per a unes mans inexpertes en aquestes situacions com les meues. Sols diré que, i encara que sone a tòpic, ja hi haurà una persona per a la història, un bon colega per a saltar bancals. Ahí va "Classman"!

M'agradaria pensar que estaras passant-ho be veenmos des d'algún lloc i llegint els missatges de la gent que ací, a pesar de la pena que tots sentim, deixen duur els seus sentiments i, com un servidor, deixen anar els dits al teclat per a deixar un humil comentari que mai podra superar, ni de lluny el buit que físicament ens has deixat. Podria parlar de bastants situacions bones, ja que, com ens hem conegut fa relativament poc, no ens va donar temps a passar-ho malament.

És en aquestes situacions quan es desperten els meus dubtes sobre la vida després de la mort, no vull pensar que ja has acabat, no vull pensar que no tornarem a veure a eixe xic a classe, ni que no estaràs el divendres en que, en la teua memòria Miquel i jo anirem, com vam planejar els tres, a Casa Juliàn a esmorzar. No podria parlar molt més, no em queden moltes forces mentals, sols dir: Ahí va Classman! Adeu i besos al cel.

Pensaments casuals d'un viatjant...

2009-02-26T20:44:00.002+01:00

A la fi em va fer somriure, va fer que els meus ulls s'obriren i deixaren penetrar la llum que buscava aquelles pupil·les obscures que mai miraven a sobre per si de cas un raig buscava aquell puntet ocular. De sobte, va despertar. El dia era ennuvolat i la falta de llum es feia patent per la porta que tenia a l'habitació. El dia era fred, massa fred per vestir aquella camiseta negra de mànega curta que tant s'estimava. Tot i això es va amanir la camiseta i les ulleres de sol. Els freds colors grisos es confonien amb l'asfalt i a la carretera es veia el de sempre, cotxes i mes cotxes. El seient de darrere del cotxe i el portaequipatges custodiaven guitarres i amplificadors, amb els quals sempre esbossava un blues solitari i llunyà. Una pentatònica menor i una veu un poc rasgada donava a conéixer una lletra trista i melancòlica. Una frase sonava al seu cap: Muddy no canta con dolor, sino que canta al dolor. Qué és el que ell feia? cantava amb o al dolor? ni tan sols ell ho sabia. La seua vida era prou entretinguda; amb moments tristos i durs però com totes les vides també tenia moments enriquidors amb els que fins i tot es divertia.

Tornant a la guitarra, ell la definia, no com a instrument musical, sino com a ésser que l'ajudava a expresar amb poc de virtuosisme el que en cada moment volia expresar. Era l'ésser que li feia treure la seua veu, més o menys acertada o bonica. Estava segur de que tenia amics, i sabia quins tenia, però, perque sentia soledat? és això un fet d'alguna espècie d'esquizofrènia? si ell sabia que tenia amics, perque a voltes els trobava a faltar? al fi i al cap son els millor que puga tenir... Ni tan sols ho sap. El viatge acaba, ja estava a la universitat, ara sols tocava veure-la. Que no tots els dies ocorria, avui estava ennuvolat el dia, seria això alguna senyal? Segurament no...

Canviant un poc de tema us aconselle la incomparable veu d'Etta James, una diva del soul i R&B dels anys 50 i 60. Gran veu.

Finalitza el somni, comença la vida...

2009-02-09T03:10:00.004+01:00

Hi ha un lloc on tots els cors, o el lloc on vulga ser on s'enmagatzemen les emocions i els sentiments de les persones, i tots els pensaments s'apropen per a plorar i limpiar i enlluernar amb aquestes llagrimes les seues penes mentres una gota va trobant espai entre les fluctuacions de les galtes i els pòmuls. Aquest lloc, com deia el gran Ricky Nelson, s'anomena Lonesome Town i és allí on vivia aquell noi i on va morir. Sí, el noi ha mort; per als que seguien o al menys havien mirat alguna volta aquest blog i els va agradar potser siga roïn, o senquen una sensació negativa. Ara el noi, aquell noi pessimista, simplón i amant de la música s'ha retrobat amb el món de les cançons, en aquell lloc on les notes furtives fugen per a arribar a un món millor. Com va ocórrer? jo us ho contaré, ja que el conec tant bé que us ho podré dir amb detalls.

Un bon dia un home desperta després de la estrident melodia del despertador. L'home es mira a l'espill i veu un rostre fet pols, un rostre arrugat i unes celles encorvades, ja acostumades a aquesta penosa postura. Després veu les seues mans i veu uns dits torts, buits sense sis cordes apegats a ells. L'home mira per la finestra i el paisatge que veu és, potser el paisatge més melancòlic que mai haurà vist: un desert amb muntanyes a l'horitzó, retallades per la erossió de milions d'anys. Una indicació de "New Orleans, 512 miles" li delata la seua posició, mentre que un cel que obliga a amanir-se les ulleres de sol es manifesta omnipotent a sobre els caps i la teulada del Motel South Vermont. Gira el cap i fa una visió global de la habitació en la que un estotx de fusta forrat amb pell i forma de guitarra alberga el seu instrument. L'home puja al seu Falcon i engega el motor amb la clau. Mentre el motor s'engega recorda la seua vida, quan era el noi, ja fa algunes dècades amb melancolia. Les rodes comencen a transportar el cotxe per la carretera en el moment en que l'home, faltant ja poc per a New Orleans baixa del cotxe i deixa entreveure un somriure i una llàgrima es manifesta al seu ull dret. Es lleva el barret i allí mateix, en aquella desconeguda ruta i camí de la ciutat s'apaguen per a ell les llums terrenals... allí estava Lonesome Town... Bona nit i Bona sort... .

potser...

2009-02-01T05:09:00.000+01:00

Potser el meu somni siga el que menys em convinga, potser haja matitzat la veritat un poc en el post anterior, potser els ulls que haja de sacrificar no siguen marrons però sí verds. Potser que sempre que uns altres ulls es fixen en les meues tristes pupil·les i s'entrecreuen les mirades, després, quan ja les mirades desapareixen i se les emporta el vent tornen aquells ulls verds que sempre han estat ahí, a la meua memòria, quasi físicament encara que realment sols a la meva memòria, en la que es recorda aquelles poques vegades que les meves mirades cap als ulls verds no trobaven resposta. Potser la meva veu i els meus dits esbossen una melodia que sempre busca ixos ulls que, amb el color de la mar en hivern, quan està deserta, desperten un suau somriure als meus llavis que sempre trobaràn aquell darrer alé que em farà continuar caminant i continuant amb el record dels ulls que vaig veure en aquell viatge improductiu... . Aquesta vegada et pots sentir al·ludida. Potser... Bona nit i Bona sort...

Somnis...

2009-01-28T23:32:00.000+01:00

Qué és un somni? i no parle de temes de psicologia ni de fisiologia, els quals podrien definir perfectament amb exatitud científica. Parle dels somnis com a una cosa més allunyada del món científic. Parle de l'expressió "somiar despert". El fet de somiar despert l'exercitem tots moltes vegades. Hui curiosament un amic ha compartit aquest somni amb mí i resulta que era exactament igual al meu, amb una precisió total. Jo somie despert quan imagine com seria la meva vida perfecta en el futur i és un poc difícil. Per al meu somni fan falta molts elements. Un parell de guitarres velles amb els seus corresponents estotxos al portaequipatges d'un falcon 73, o d'un Cadillac. Un diposit ple de gasolina fins que l'olor d'aquesta siga totalment patent, fins i tot palpable. Unes ulleres de sol per a protegir-me de l'astre rei i asfalt. Sempre trobant un bar poc il·luminat amb nostàlgics i alcohòlics, que ploren amb la meua cançó en el kilòmetre més llunyà i perdut del desert, allà on s'enjunten l'infern i la terra. El meu somni es aquest, una vida de llibertat, per la que hauria de sacrificar coses que no sé si m'atrevixc a sacrificar, com amics "virtuals" o grans i llunyans ulls marrons, o, aquells amb els que passe les vesprades rient i contant nostàlgiques anècdotes mentre la condensació d'un botellí de Heineken mulla la pell de la palma de la meva mà. Supose que vosaltres també somiareu amb el vostre futur dessitjat... Bona nit i bona sort...

Un passeig

2009-01-20T23:51:00.000+01:00

16:30 de la vesprada. El noi ix de la biblioteca de la universitat, es posa les seues inseparables ulleres de sol, s'arromanga la camisa i emprén el seu camí. Mentre una guitarra improsava un preocupat blues als seus auriculars, el vent menejava els seus cabells, ja despentinats per ells mateixos. El sol brillava a la ciutat de Castelló mentre el noi i la guitarra de blues caminaven cap a la ciutat amb pas ferm i els muscles apegats al coll, amb timidesa. Jornada amb sol, per la qual cosa, al adentrar-se un poc a la ciutat, el noi creua el parc per dintre d'aquest contemplant els arbres que, a les vores dels camins, es manifesten majestuosos amb una altura que profesa saviesa i experiència i convida a reflexionar sobre les situacions que hauràn vist passar aquells arbres ja vells pel parc: joves enamorats en primavera, vells enamorats a la tardor, gent passant amb presses al treball, algun noi amb una guitarra els dies assoleiats... Ara el parc no manifesta cap tonalitat viva a les altures dels arbres, degut a les baixes temperatures que pateixen en aquesta època de l'any. El noi creua el parc i s'endinsa al carrer Colom, on, com de costum emprén el pas cap al carrer d'enmig. Però abans la ciutat amaga petits regals a la vista, petits records que, tal i com a regals, sen's mostren a la vista. A la plaça de la llibertat, es manté en peu la farola, la famosa farola; i no sols això sino que una serie de cases ens mostren els colors vius que pot tindre l'arquitectura i l'ornamentació modernista. Els balcons mostren poques línies rectes, manifestant actitud de moviment i simetria forjats, la ceràmica de les façanes ens mostra uns colors i formes, també majoritàriament amb sensació de moviment, i colors alegres i vius, com mostrant la ciutat que hi va haver en un temps no molt llunyà. El cantó que segueix el camí és el carrer Colom, on la gent s'apelotona per un cafe, o per una peça de roba inclús a les quatre de la vesprada. La sombrereria Fenollosa, lloc típic per a barrets, borsalinos, fedora, gorres, barrets i quasi qualsevol vestidura per als nostres caps la trobarem en aquest tant petit com acollidor lloc. mes avant l'edifici de Correus, amb la seua façana de caravista, emulant l'arquitectura gòtica i la plaça, on un monument amb forma d'obre cartes acull fins i tot les terrasses plenes de gent per a prendre café després de la mitja jornada i el dinar. Mes avant trobem l'avinguda del Rei en Jaume, part fonamental de Castelló sempre amb gent amunt i avall, gent afaenada als seus llocs de treball. Continuant pel mateix carrer cafeteries i tendes diverses flanquejen els carrers i, de sobte, dos carrers, dos carrers estrets, familiars i amb una certa tonalitat bucòlica. El carrer del Papa Luna crida la seua atenció, pel contrast amb els carrers abarrotats de gent. Continua avant, quan, de sobte la portada gòtica de la Concatedral s'apodera de la seua consciència, un moment! la Concatedral?? ja m'he passat de carrer, clar, si es que no es pot anar enlloc sense fixar-te per on vas. Bé, tornarem un poc enrrere, on la ceràmica de les façanes diguen "Carrer d'Enmig" i allí, a aquell cantó es situa. Els carrers plens de gent, guitarres i instruments diversos omplin les parets de les tendes, allò és casa. Un melancòlic blues continua sonant als seus auriculars, una música que va directa del cor als dits. Bona nit i bona sort amics.

Nit...

2009-01-13T01:52:00.001+01:00

La obscuritat abundava en els escassos metres quadrats de l'habitació. La porta de la terrassa que el veu totes les nits divagar deixava entrar la llum pel seu vidre. Llum blanca llunar, que, reflexada a les parets encalades de la terrassa s'intensificava al entrar a l'habitàcle. Era de nit i l'única llum que hi contrastava els cromatismes nocturns era el roig dels nombres del rellotge digital a sobre de l'escriptori. La llum de la lluna entrava a través del vidre com si pogués acaronar els seus llençols. Aquesta tènue llum es reflectia dins a la tapa bernisada de la guitarra que allí, impasible, tanyia encara acords sense cap companyia, solitària. El verd de les parets pareixia blau, era com si l'habitació es situés dins la mar, a 50 metres de profunditat. La lluna deixava distingir les notes de les partitures que encara aguantava l'atril i les lletres per a l'actuació del divendres pròxim... Es palpava la soledat, la tristesa, la melancolia i inclús la ràbia; ràbia que es disipava amb els cigarrets, també presents, amagats dins d'una capseta de cartró, capseta amb un disseny curiós, va dir la noia en certa ocasió (recordava). Mentre el noi quiet seguia ahí, dret, ferm i tímid es comença a notar la sensació de fred. El fred de la matinada que, junt a la lluna, pareixia entrar també per la porta de la terrassa de l'habitació. La tristesa es contrastava amb la tendresa d'un paperet, la tendresa que emetia un paperet mes menut que la mà i que trau d'una capsa taronja, on guarda tots els seus records. Quan el noi obre la capsa i mira el paperet a la llum de la lluna un nus a la gola, ja habitual, crida la seua atenció i una sensació d'impotència es contraresta amb un tímid somriure, emés pels seus habitualment seriosos llavis. Es palpa les galtes i recorda que demà, sens falta ha d'afeitar-se. El noi s'alça, torna a mirar el paperet i, quan els ulls pareixen ploure, el nus es desfà de la gola; una solitaria llàgrima cau per l'escassa barba del noi i es situa al mentó fins que, amb la mà l'asseca. Guarda el paperet, tanca i guarda la capsa i es manté allí, amb els ulls escassament enxarcats, un tímid somriure i es manté dret, quiet, ferm i tímid... La llum de la lluna seguia desvetllant el rostre d'ell, l'obscuritat seguia cobrint l'habitació. Bona nit i bona sort.

Bella Virtualitat...

2009-01-11T22:19:00.000+01:00

Divendres, 16 de Gener de 2009 a les 23:00. Nervis abans de l'actuació, sols confiava en el sò de la guitarra i la fidelitat que li puguen donar els seus dits i cordes vocals, ja que no hi havia ningú que tapés els seus errors, actuava sol. La cafeteria estava plena de gent, gent inclús que esperava dreta amb el got a la mà, tots convidats per ell. Esperava, en contra de la seua voluntat, que algú li dessitgés sort just abans de l'actuació. Hui no era un dia especial, a pesar de l'extraordinarietat del concert. Poques cançons. Bob Dylan, Johny Cash... mentre cantava mirava al públic buscant cares. Havia vingut molta gent però no hi havien les cares que ell buscava encara que no li havien assegurat la seua assistència. La cara d'una bona amiga que no es trobava. La cafeteria estava aromatitzada per a l'ocasió. Una petita vela en cadascuna de les taules i una barreta d'incens, que es mesclava amb el fum del tabac dels assistents. La llum era obscura, poca llum llevat de l'escenari i la barra, on els cambrers miraven al noi mentre esbossava acords i llàgrimes amb la veu. Aplaudiments suaus després de cada tema, pels que el noi sempre responia un incansable "gràcies".

Mentre comença les notes amb les cordes de la guitarra del tema Lonestar de Norah Jones i amb l'atenta mirada de familiars, amics i asistents en general el fum que omplia la sala comença a dissipar-se i una petita corrent d'aire provoca que els assistents de darrere posen la seua atenció en la porta, per la que uns cabells negres tapats per un barret s'amollen després de la retirada d'aquest. Una noia alta amb ulls grans, marrons i penetrants i un petit i tendre somriure creua la porta i la tanca. Es manté dreta, a uns 10 metres del noi de l'escenari. Aquest, ja en plena cançó alça el cap encara que ni tan sols ell sabia per qué. Alguna cosa crida la seua atenció. La llum era poca però el contrallum produït per el vidre que estava darrere d'ella aconsegueix definir una sil·lueta coneguda, ben coneguda. Uns muscles estrets que cridaven a reposar el cap en dies de fred i moments de llàgrimes i coberts amb una bufanda. El noi acaba la cançó una estrofa abans, sols una errada, ara la seua atenció no estava fixada en la actuació, ni tan sols se'n va adonar dels aplaudiments del atent públic. I ja per fi, minuts després d'un silenci intrigant i una mirada fixa en aquella sil·lueta, la noia seu a un taburet lliure i la llum acarona la seua pell descobrint que sí era ella, era la noia però, no podia ser, ella estava lluny, no contava amb la seua presència. Dos temes després, ja acabada l'actuació el noi s'apropa, les mirades ara a apenes 2 centímetres de distancia s'entrecreuen i es diuen més del que en realitat s'haurien de dir, es crea un ambient càlid sense ni tan sols esbossar mitja paraula... "PI PI PI PI PI PI PIIIIIIII!" El despertador marca les 7:00 d'un dilluns 11 de gener de 2009 i encara quedaven 5 dies per a l'actuació i al crit de "Bon dia! Va fill, a la universitat!!!" pel seu cap passa si lo d'abans era un somni o lo de ara és un malson... No, lo de ara no és un malson, és la vida. Bona Nit i Bona sort amics.

Tarda de retorn a la espesa normalitat.

2009-01-06T23:17:00.000+01:00

No sabia massa bé l'hora que es menejava a l'esfera dels rellotges, símplement caminava ell, com sempre, sense cap destí concret, sols havia de passar per un lloc. Ja es començava a notar que el dia s'allarga, ja que passava l'hora de les sis i encara es podia distingir claror al cel, el Astre encara no s'havia retirat. La llum sols deixava distingir poques estrelles: el cinturó d'orió i el que pareixia l'ossa major. El noi comença la ruta que sempre recorre al caminar encara que hui sense cap assaig, sols la feia per plaer, o per melancolia; el noi no sabia massa bé per qué. La ruta començava al centre de la ciutat, el cor de la urbe, on recordava cert dia amb la noia, cert dia en el que la vida passava tan ràpid que era pràcticament indistingible, pràcticament efímera. El noi esbossa cert somriure al recordar aquells moments segurament irrepetibles mentre se n'adona que duia un paquet de cigarrets a la butxaca, degut al vapor que desprén per la boca pel fred. Ja passant el centre, quan xafa l'asfalt que pavimenta els carrers menuts s'encén un cigarret i pega una calada; l'encén amb un misto, recorda a la noia. Quan dona tres passes més el noi nota cert nus a la gola, símplement és el que diuen, se't fa un nus a la gola quan aguantes la ràbia. Però aquell no era un moment per a enrabietar-se, no era un lloc per a nussos a la gola. El noi atravessa la plaça de l'esglèsia, on, enfront d'aquesta es situa una casa amb una façana gran. El balcó central d'aquesta façana alberga al seu dintell un escut, possiblement de la família que habitava la casa antigament. Us preguntareu perque el noi centra la seva mirada en aquesta façana i en concret en aquest punt. Aquesta va ser la imatge amb la qual el noi va voler expressar la seua solitud a un reportatge fotogràfic, on, va retratar el balcó buit, amb un balo punxat i unes banderes de festes ja passades en blanc i negre. Tot i els canvis d'aquell balcó, ell sempre la vorà igual, inclús en blanc i negre, sempre serà la seva imatge preferida. Continuen els passos del noi pels carrers ja dins d'una nit obscura, coronada per les estrelles ara ja més visibles. Poc després el noi arriba on volia arribar, al lloc fins ara més especial que mai haurà xafat. No us espereu obres d'art ni grans i daurades portes, ni tan sols ningú. Sols una porta de cotxera; una porta on el noi para i recorda nits fredes, recorda declaracions, recorda companyia, recorda calidesa i recorda vida; sí, vida. Com sempre, s'atura a acabar-se allí dins el cigarret, resguardat per records que continuen temperant la gelor que abunda als carrers, la pluja que algún dia caurà i la soledat que, ja oblidada, tornarà a tindre. Expulsa el fum del tabac pel nas, el de l'última calada, s'asseca una llàgrima furtiva i continua el seu camí. Ara ja era igual on el porten els seus passos, ja havia estat allí, ja havia calmat la sed de records del dia. Continuarà passant totes les dies a eixes hores, i així fins que, ja tornat a acostumar a la soledat, conseguixca cobrir aquells records, conseguixca tapar aquelles furtives i escasses llàgrimes dels seus ulls. Bona nit i bona sort.

Nits fredes amb calor de la llar...

2009-01-02T04:21:00.000+01:00

4:22 de la matinada. Ni tant sols jo sé qué estic fent ací alçat a estes hores intempestives un primer, bé, ja un segon dia de l'any 2009 mentre als meus oïts sona Chet Baker amb el tema Autumn Leaves. La llum és tendra i quasi acarona la meva abatuda pell. Hui no he tingut el meu habitual temps de reflexió com us tinc acostumats a escoltar, bé, sí que l'he tingut però ha durat tot el dia ja passat degut a coses que he fet i de la majoria de les quals no m'arrepentixc.

En qué es diferencia una rel·lació pura i plenament fraternal i una rel·lació amorosa tenint en compte que ometrem qualsevol tipus de contacte sexual satisfactori (començant des de un bes). Bé, amb tota la humiltat intentaré respondre a aquesta pregunta llevat que hi han diferències que ningú pot explicar; és alguna cosa en l'aire que es fixa en nosaltres i ens atrau fins a una persona en concret.

Des del punt de vista psicològic i alguna bona amiga que em corregixca si m'equivoque, i segons el psicòleg Robert J. Stenberg, es poden diferenciar tres tipus de conceptes que entre sí son inamovibles, han d'estar presents per a que es done el sentiment amorós al que m'estic referint. Aquests tres son la intimitat, la passió i el compromís o decisió. Si qualsevol d'aquests tres termes fallen llavors comença a sospitar de que no estàs enamorat. Depenent de la combinació que es facen d'aquests elements si en falta algún podriem determinar una relació d'amistat.

El que passa és que en som d'alguns que degut a la seua menguada capacitat de desistir en els moments claus, soc molt cabut, volem i estem decidits a buscar quin és l'element en el que no ens corresponen i reposar-lo. Sempre m'ha intrigat com és possible que dos persones puguen estar enamorades mutuament i estar juntes. Hi han milions d'habitants en el món però no, sense cap decisió, dona la casualitat de que ixes dos persones es troben, o, si no és així és que les persones ens enamorem per... supervivència? potser siga un bon terme per a definir-ho.

Llevat del punt de vista científic i entrant en la filosofia m'agradaria proposar una frase del filòsof Gananga en la que diu que "únicament el que és un altre ens converteix en nosaltres mateixos". Pot ser veritat? necessitem a un altre per a trobar a la nostra propia persona? no sé, però pot ser i hi ha una frase que inusualment m'agrada en el camp dels e-mails d'amistat que no son ni tan sols veritat i que creen cadenes abarrotant les nostres safates d'entrada dels correus. La frase és "no dejes al chico que te ama por el que te gusta". Em dona un poc de vergonya dir que aquesta frase me la sé de memòria però ara us explicaré per que. El xic que t'estima és lo segur, mentre que el xic que t'agrada és algo insegur, en aquest cas, igual que en tot, lo segur val més que lo insegur, perque lo insegur no és res, no és tangible i per tant una mera quimera. Ixa frase alberga una gran filosofia... bé, no. Pero mola dir-ho. Seriem capaços de fer quasi qualsevol cosa sols per la felicitat d'un altre, perque sentim que, al igual que deia el filòsof, en això anem, som nosaltres quan estem ubicats dins de l'ànima (terme que tampoc m'agrada) d'un altre.

Segurament no hauré aclarit molt sobre aquest tema, però al menys ho he intentat, doneu-me un poc de temps per a re-adaptar-me. Senzillament parle d'això perque alguna vegada vaig estar en uns llavis tendres que, amb molta hospitalitat, van acollir als meus donant-los un sabor que mai podran definir però que mai oblidaràn. Tots els dies s'alçaràn en ganes de tornar a trobar-se.

Ara sona als meus oïts Hymn to Freedom del pianista canadenc Oscar Peterson. Us l'aconselle. Bona nit i bona sort.

Extraordinària de nadal.

2008-12-28T16:27:00.000+01:00

23 de desembre de 2008. Mentre el sol es dedicava a intentar cobrir totes les teulades del seu poble com a primera llum del dia el noi es desperta amb una rapidesa i activitat impròpies en ell. Obri la porta de la terrasseta que freqüentava a la nit, quan ja el sol no estava present com totes les nits, mentre intentava planejar el dia següent fins que se n’adonà de que l’entusiasme no deixava treballar al seu cap. Bé, tornant al matí, un dia perfecte, el sol brillava amb poca vergonya sobre les nostres testes i assecava la roba i els llençols estesos a primera hora del matí, a mode d’estendarts sense màcula ondejant al vent matiner. Després de calmar l’entusiasme (mai és convenient semblar entusiasmat) una tassa de cafè amb llet per a acabar de despertar i a la dutxa. L’aigua estava excepcionalment gelada. No importava. Ja es feia l’hora; l’hora de trobar-se amb el motiu del seu extrany entusiasme. La cita havia estat estipulada a les deu del matí a la plaça del centre, un lloc proper per al noi, al costat de casa. Un somriure habitava al feix del noi, quasi amb les comisures es tocaven les orelles. Saludava a tot el món, amb una alegria inusual en ell. Abans de res es dirigeix al cotxe, on deixa preparada la música per al viatge.

Era l’hora. Mentre es dirigia a la plaça un cor que ell quasi desconeixia ja d’ençà uns mesos començava a bategar amb una velocitat a la que no recordava haver-se mogut mai. La plaça feia amb amb una plena eficàcia, com sempre, de fòrum, on quasi tots els ciutadans passaven i sobre tot a eixes hores. “Bon dia!” “Yeeeeira!” i diverses salutacions entre la gent que abarrotava la plaça es mesclaven amb els clàxons dels vehícles als semàfors. Entre tanta gent ell no la distingia. Fins que, ja amb desesperació, divisa una figura que semblava familiar, que semblava produïr una sensació de tranquilitat i tendresa poc habitual en aquella part de la petita ciutat i a eixes hores. Quan la veu de mes a prop va haver de parar. Allí estava ella, deixant el pes del seu cos sobre els murs de la Casa de la Vil·la amb un monyo negre lleugerament sacsejat pel vent artificial urbà. Ell per fi s’apropa fins que arriba al costat de la font, on el seu somriure d’entusiasme es transforma en un somriure tendre, superat pel somriure d’ella. Ell para al costat de la font on ella somriu al vore’l i s’apropa. El noi, a dia d’avui pot encara recordar aquell moment amb tot detall. Es dirigeixen al cotxe i per fi arriben a La Ciutat. On el dia va ser complet, torrons, música, exposicions, cinema però el més important del dia fou, sens cap dubte la tornada. Quan una connexió metafísica els unia als dos com el vent uneix les onades amb la costa. Sols es van interposar certs valors morals ja desfassats entre ambdós, valors ja eliminats per a la bona convivència amb la resta d’èssers humans. La nit era obscura i es dibuixaven les 22:30 al rellotge del cotxe, ja aparcat amb ells dos a dintre, amb una temperatura adequada a un ambient dolç on les paraules no és perdien, sols es deixaven de sentir, sense esborrar la seua presència. Fi.

Açò no és un fins després.

2008-12-15T22:29:00.000+01:00

14 de desembre. La nit era obscura, no obstant més clara que el que acostumava a ser, ja que es podia veure la lluna entre les quatre altes parets que flanquejaven la terrassa de la seva habitació. El noi efectuava el moment més íntim i personal del dia, el seu cigarret i auriculars l'acompanyaven com d'habitud. El cel estava un poc ennuvolat i, per tant, no hi havia estrelles que nomenar. Els núvols sols deixaven veure una lluna que s'emetia translúcida a través de la espesa capa dels estratus. Dorm. No, no dorm, el noi pensa, pensa en el que ha fet i es pregunta per qué aquesta impulsivitat a la que no acostuma. El viatge ha sigut agredolç. Agre a primera vista per la seua falta de motius, la seua improductivitat però pel contrari dolç perque, a pesar de tot, La ha vist. Riu. Sol i obscur però un somriure translúcid com la lluna es manifesta als seus llavis. Un somriure inexplicat. 15 de desembre. Sona el despertador delatant, a través de molts estris amb cap ordre al escritori, les 7:00 . L'última vegada que l'havia mirat eren les 5:47, fins i tot havia dormit. Comença la rutina i mentre ix el Sol es dirigeix a l'universitat on, com cada matí, és regada per l'aroma de les fàbriques que l'envolten. Classe. Finalitzades les classes, l'esmentat noi té una de les cites que, segons passa pel seu cap, serà de les més difícils que mai ha fet i farà, sense lloc a dubte. Una cita que ben segur durà conseqüències importants, o positives o negatives, però importants. Per fi el moment de la cita. Un "no" per resposta dona a conéixer l'estat conseqüencial d'ell; ja ha arribat la fi, una vegada que s'arrisca i pert, mal començament. "Però la vida continua", quan el noi sent aquestes paraules de boca d'un improvisat confident se li passa pel cap una cosa que no consegueix llevar-se de damunt: Per qué la vida ha de ser obligatòria, estudie Dret -diu el noi- i reconec l'article que manifesta el dret a la vida, però per qué ha de ser una obligació? per qué no hi ha un sistema jurídic que regule abans del nostre naixement la nostra voluntat de nàixer?. No vol morir, en absolut, però a lo millor, no arribaria a aquestes conclusions, ni tindria aquests fracasos si ni tan sols hagués nascut. Coses rares. Tornada a casa. Fracàs i decepció es mesclen en la ment d'aquest noi a la tornada a casa, un temps improvisat de (prenent llicència, amb permís d'una bona amiga, d'unes paraules seues) reflexions casuals. Sense, com de costum, arribar a cap conclusió. Ha perdut no sols a la millor amiga sinò a la que fins aquell moment era la persona més important per a ell. Per fi coneix el que és el fracàs total. La vida continua, si... aquesta frase produeix el ressò al seu cervell que fins ara, sols havien produït una mirada amb uns ulls espectacularment impactants, on es manifestava realment, la bellesa. Bé, cregau o no aquesta història perque pot ser o no certa. El que avui volia fer era acomiadar-me de tots vosaltres d'una part de mí mateix, i, per tant d'una part d'aquest blog, que, al menys ha intentat acollir-vos com si foreu part de mí mateix, ja que algún que altre ho ha sigut. Cadascú ja s'entén per ell mateix. Aquest blog acomiada a la meua part oberta, a la part que manifesta els meus sentiments però no desapareix. Ara, amb una freqüència molt mes baixa del que acostumava, escriuré sobre temes musicals, i continuaré escrivint fins que em canse. Potser torne, no ho sé, potser... Sols dessitjar-vos a tots que sigau feliços, a tots i cadascú de vosaltres. Que trobeu la bona sort i que penseu que, la vida és paregut a un camí de roses, però aquestes tenen espines, tot i la bellesa que manifesten. Per últim demanar-vos que deixeu algún tipus de comentari final. Això seria important per a mí. Us ho agrairia molt. Per fi i com a frase estrella de la nit: Bona nit i Bona sort amics.

Viatges improductius

2008-12-14T22:44:00.000+01:00

De qué es tracta la productivitat? No, açò no és una lliçó d'economia, ni d'empresarials, ni tan sols tracta del Pricipi de Peter. No em referixc a la productivitat empresarial, ni a un tema relacionat en la logística o la eficiència. Al llarg de la meua vaig aprenent que les coses que son productives totes valen la pena. Bé, últimament em done conter de que no totes, però aquest no és el tema del que vull parlar. Sols dic que les coses no productives, en general no valen la pena. Hui, sense anar més lluny la vida m'ha donat un altre colp a la panxa i m'ha tornat a dir que no hi ha que ser impulsiu, al menys no totalment, ha d'aver un percentatge de planificació en les accions que realitzem que ixen de la normalitat del dia a dia, al menys saber el nom del carrer, i el nombre del lloc on has d'anar, perque si no vas perdut totalment. Bé, deixant-me d'anècdotes intrascendents ara mateix, vull dir que no ens hem d'empenyar en trobar la felicitat fent coses impulsives, emocionants perque al final de la jugada ten vas sense fer el que havies de fer, i ací és on entra la productivitat, ja que el viatge ha sigut totalment improductiu. La vida, segons jo la concebixc hui per hui és un món de situacions tant favorables com no favorables, no es tracta sols de que bategue el cor, ni de que els pulmons funcionen, no és sols que les funcions fisiològiques facen la seva funció, així com tampoc tracta de anar buscant la felicitat. Ningú mai en la vida ha segut feliç mai, en tota la història de la humanitat. La felicitat és una meta que no és inalcançable però a la que és tan difícil d'arribar que mai ningú ho ha lograt i és a aixo a lo que aspirem.
Del que no ens donem compte es de que nosaltres som l'obstacle per a eixa mateixa meta, som nosaltres els que tanquem la clau a eixa porta. I aquesta és una cosa que no mai superarem voluntariament, és com un dogma. Bé, hui he parlat de moltes coses, no sabria massa bé a quina donar més importancia; bé potser que el tema de la impulsivitat cobraria més importancia degut a la agredolça experiència d'aquesta vesprada, segurament donara per a un parell de cigarrets en el temps de reflexió. Al menys he trobat una frase per a una cançó:"recordar coses que mai han passat". Bona nit i bona sort.

Perqué els millors amics?

2008-12-09T23:03:00.000+01:00

Per qué a l'hora de triar un amic no tries els millors del món?: que siga perfecte en tot, que siga el més fort que conegues, el més alegre, el més graciós... son qualitats que sovint busquem en les persones. No us heu fet mai aquesta pregunta? mireu als vostres millors amics: la majoria segur que tenen mil defectes, mil imperfeccions... Jo potser us responga a aquesta pregunta, al menys ho intentaré. Potser siga una part del nostre subconscient, encara que jo no sé massa d'aquesta part per a mí tan abstracta de la persona, sols dic que pot estar enmagatzemat en una part del nostre cervell, clar, en tant de córtex prefrontal, lateral... algún segur que hi ha per a aixó; i és que no triem un amic per a que s'especialitze en nosaltres, sino per a que encaixe, que encaixe quasi perfectament a les coses que busquem i normalment el que fa el nostre millor amic és adentrar-se en nosaltres, que no especialitzar-se, ja sé que m'explique molt enrevessadament. El que vull dir es que és una tonteria fer-se la pregunta que jo he formulat al principi. No t'has de preguntar per qué t'importa una persona o per qué li importes a una persona, quasi mai té resposta aquesta pregunta, i, si li trobes la resposta, comença a dubtar de la seua fiabilitat. Una persona importa per ser ella mateixa i, a més i molt important, per com encaixa en el teu trencaclosques social, és una peça perfecta, la peça que meneja els engranatges i fa que la màquina funcione. Crec que en açò he contestat certa pregunta que se'm va formular. Espere haver-vos sigut d'ajuda i haver despejat els dubtes, si existien. Bona nit i Bona sort.

Sensibilitat o capacitat descriptiva? sensibilitat...

2008-12-04T23:49:00.000+01:00

Moltes gràcies pel comentari Laia, realment em congratule i inclús dic que estic orgullós que una persona que sí té eixa espurna de sensibilitat que jo no tinc i que una fracció mol menuda de la població mundial posseïx ho demostre al meu blog. Moltes gràcies. I parlant de tot un poc, toque el tema de la sensibilitat per a contar històries de les quals algunes hauràn ocorregut i altres no, però no per això perden mèrit. Jo no sóc capaç d'expressar eixa importància que té una fulla de la tardor, potser siga capaç de saber-ho, d'adonarme'n però no ho soc d'expressar el que se m'ocorre. Un bon "escritor" és aquell que consegueix transmetre l'ambient del que parla al teu voltant; Si parla d'un carrer et fa sentir la pols, l'olor a benzina, la gent passant al teu voltant, el fred o la calor... Si parla de l'hivern aconseguix tenyir el lloc on et trobes de cromatismes blaus, blancs, grisos... si és tardor de marrons, grocs, rojos... La veritat es que és un art i crec que eixa sensibilitat ens ajuda a evadir-nos en una època en que mai ve mal un poc d'ajuda per a enlairar-nos i deixar, sols per un moment, aquelles tasques que tant rebutjem i que tant promte ens farten. De veritat moltes gràcies Laia i Bona nit i bona sort amics...

Visió de la benvolguda rutina

2008-11-26T22:17:00.000+01:00

Ixc de casa, el cel està cobert, espés, inclús amb certa sensació de pes, nostàlgic però sense plorar, no plou. La veritat és que el meu passeig no té cap destí, sols em dirigixc on en porten els peus, encara que sone molt bohème. La ciutat no és París, ni Viena, ni Roma però aquest àmbit cromàtic li dona a les avingudes, junt a les fulles caigudes un ambient certament romàntic. Les avingudes mesclen els colors marrons, grocs i verds clars amb els colors grisos cedits pel cèl que abans esmentava. La gent, ja surt amb xaqueta, bufanda i guants, al igual que jo ja es sent el fred provinent del nord, vent que cristalitza fins i tot les idees; d'ací poc es congelaràn els tolls d'aigua del parc, provocant eixos esvarons de tots els anys dels alumnes de l'institut. Els xiquets ja comencen a sentir rumors de neu als pobles de l'interior, la qual cosa els crea la idea de neu a la ciutat, cosa que crea rubor entre la gent major, sempre alerta per la collita, es rumoregen precs a Santa Bàrbera. Per més que passen els anys i les estacions, el cor de la petita ciutat continua sent el mateix: quan vaig a la universitat pel matí ho comprove quan el quiosc comença a obrir i exposar els periòdics, la gent ix en els trages planxats de casa, impecables i amb cares de son i "malagana", els municipals conversen a la porta de l'ajuntament de coses intrascendents, els més majors es situen al banc de la plaça del centre, supose que per a agarrar lloc (és impresionant com matinen per a aquest ritual, realment admirable), els pupils de l'institut queden al quiosc per a emprendre un nou dia, ja siga estudiant o fent campana i quan passe pel forn, aquest ratifica que el pà comença a exposar-se als mostradors amb aquest olor tan tranquilitzador, les cafeteries començen a substituïr ja els desdejunis que ja es consideraven com a normals per tasses de xocolata de tots els tipus: amb llet, castle, amb nata, amb menta... la gent comença a acollir-se al poder tèrmic del cacau i la xurreria de la plaça del mercat emprén una nova temporada de venda segura. També la bolleria dolça substituïx en bona part a les napolitanes salades, ara son croissants, gauffres, napolitanes de xocolata... . A nivell personal, en ma casa comença la temporada de codonyat, mermelades i pastissets de les meves àvies acompanyant al café amb llet ja obligat al meu desdejuni. És nota que entra el desembre, bona nit i bona sort...

La nit i el dia.

2008-11-24T00:53:00.000+01:00

"Javier, puja a recollir la roba estesa!" son les paraules que sortien de la boca de ma mare, amb una autoritat que desde sempre ha estat reconeguda per mi, que no per aixo obeïda sempre, però sí reconeguda. Bé, no ens desviem de la trama. Com és de costum puje a recollir la roba estesa, 17:30 i quan creue la porta del terrat de dalt, a l'altura d'un cinqué pis, em done compte de que aquell, dia, per alguna raó especial i desconeguda, a més de la roba estesa tenia certa recomensa; no sé massa bé si cal·lificar-la de material o no, però gratificant igualment. Us heu parat a observar el cel de la vesprada en la seua inmensitat? inclús em pareixia sentir acords. No! sentia acords, l'acord del cant dels petits grups d'ocells que ja comencen a volar al sud per a combatre les baixes temperatures, grups que pareixien esbossar formes i dibuixos certament indefinits amb el seu moviment ondulant, quasi hipnòtic. Potser estarien observant-me i pensant qué feia un xic com jo, sense fer la tasca que li ha obeït sa mare i en volta d'això allí amb cara d'embobat. Després me n'adone del color del cel, cel amb tonalitat violeta a llevant, blau damunt del meu cap i amb colors càlids cap a ponent colors trencats per núvols; hi havia de tot tipus: cirrus, estrats, cúmuls, nimbus i combinacions entre aquestes categories, però tots aquests es diferenciaven de la mateixa forma que s'apropaven a la llum que testimoniava que allí darrere estava el Sol, adquirien colors mes groguencs de la mateixa forma que s'apropaven a l'astre rei, i parlant d'aquest, amagat sota les muntanyes, les quals convertia en obscures siluetes formant un perfecte contrallum. La nit i el dia es fusionaven, el primer a llevant i el darrer a ponent. Els ocells continuaven tanyent els acords... Bona nit i bona sort amics.

La Música

2008-11-18T23:19:00.001+01:00

La música, segons una definició acadèmica que em vaig aprendre a la edat de cinc o sis anys és "el arte del bien combinar los sonidos y el tiempo". Bé, és una definició essencial a l'hora d'aprendre aquest art. La música, a nivell de carrer, atenent a les necessitats de les persones, perque tots la necessitem, jo la definiria com a una amiga que sempre et diu el que necessites, és com si tinguera tantes respostes com cançons tens a un CD i fa que es puga interpretar la vida o les situacions puntuals amb diverses respostes. La música, a nivell d'amant d'aquesta, a més de ser la primera definició és una porta cap a móns als que es pot accedir sols amb els dits, l'aire dels pulmons, els peus i tot allò que puga utilitzar qualsevol instrument. Fa poc una bona amiga em deia que els músics concebixen la música d'una altra manera; discrepe lleugerament d'aquesta opinió, els músics, el que ocorre, és que tenen el poder de obrir-se la seua propia porta cap a els móns que abans esmentava, i tenen la potestat també de fer entrar als demés en aquests móns en que un es pot perdre sense moure's del llit, en que un es pot gelar en un dia calurós, ja que la música controla moltes vegades les nostres reaccions corporals. Un món sense música seria un món buit, la gent es mataria buscant el que falta, buscant una eixida al dia a dia, una entrada a l'evasió de l'univers, un canvi de dimensió. La música és aquell complement, que, igual que la llum necessitem vitalment, o l'aire, o l'aigua. No em considere un músic sino un simple seguidor que es troba constantment a la recerca de la música, a la recerca d'aquelles velles notes, vells acords, velles paraules d'amor... Bona nit i bona sort amics.

La rutina nocturna...

2008-11-12T22:59:00.000+01:00

Més que de nit ja era la matinada i com cada dia em dirigia al temps de reflexió al que quasi em veig moralment obligat al menut terrat de la meua habitació. Sols amb una petita variació: hui sense música. El silenci era rotund, sepulcral, quasi esgarrifós; sols el tallava un cotxe que passava per algun lloc proper. El silenci era tal que fins i tot es sentia com el cigarret anava consumint poc a poc el seu tabac. La meua mirada, com de costum apuntava cap al cel, on uns estratus deixaven distingir alguns puntets lluminosos vibrants, formant el que pareixia una especie de constel·lació, el nom de la qual no sabria esmentar. El cel no era negre ni blau obscur, la llum de la ciutat el tenyia d'un color taronja obscur al colpejar les faroles contra els diàfans núvols...

la musa es una sola musa o es una serpiente de muchas cabezas...

2008-11-10T08:37:00.000+01:00

Segons la Real Academia de la Lengua Española la el seu significat és, d'entre altres, "Cada una de las deidades que, según la fábula, habitaban, presididas por Apolo, en el Parnaso o en el Helicón y protegían las ciencias y las artes liberales, especialmente la poesía. Su número era vario en la mitología, pero más ordinariamente se creyó que eran nueve." i segons el mestre Calamaro ho diu ben clar en la cançó Carnaval de Brasil, "No son mujeres ausentes, no son cuchillos en los dientes, no son martes de carnaval de Brasil, no son canciones urgentes, no son asuntos pendientes, no son martes de carnaval de Brasil. Tristeza nao tein fim". Bé, després d'aquestes referències extratextuals cap a artistes i especialistes de la llengua entre jo, que no se massa bé que faig entre aquests dos pero vaig avant. No vaig a intentar donar una definició de musa exacta ni tan sols docent o acadèmica, no estic capacitat però si que vaig a dir que una musa, més bé inexactament, és allò que ens evoca les nostres creacions, és allò que fa aflorar la nostra sensibilitat, la nostra creativitat, és allò que fa que un fet quotidià ens inspire un quadre, una fotografia, un vídeo, una peça musical... i després d'aquest "intent" de definició us diré que les muses són efímeres, desapareixen després d'haver compartit amb tú algún moment quasi passager. Encara que hagen partit, continuen sent la meua inspiració. Trobeu vosaltres, amics les vostres muses. Bona sort.

La famosa bellesa individual

2008-11-07T00:26:00.000+01:00

Hui l'entrada vinent no sera potser tan "profunda" a simple vista, pero sols a simple vista. Aquesta no és una simple entrada com les demés, ja que us dona un manament que tots i cadascún de vosaltres convindria que tinguereu en compte.

Narcís, era un xic jove i amb, com diria la meva àvia, bona planta, que vivia al bosc i tenia la costum, degut al seu Narcisisme, valga la redundància, a admirar-se reflectit en l'aigua que omplia les vores del llac que presidia el bosc. Les Orèades eren les nimfes del bosc que anaven sempre seguint a Narcís i aquest mai va mostrar la seva bellesa a aquestes fades. Un dia, mentre aquest s'admirava a la vora del llac va caure ofegat al fons i en el lloc on va morir va créixer una flor: el narcís. Així és com la mitologia acaba la història pero el gran escritor Oscar Wilde no la acaba en aquest punt... Diu el conte de Wilde que el llac, després de la mort de Narcís, havia esdevingut en un llac d'aigua salada quan abans era aigua dolça. Les Orèades entenien que el llac estigués trist, era l'únic ésser que podia veure el rostre bell de Narcís i després de la seva mort ja no el podria admirar. Un dia el llac mentre plorava va sentir el rumor del motiu de la seva tristesa i va cridar a les nimfes, aquestes li van preguntar si aquest era el motiu del seu malestar i el llac va respondre que no, ell mai havia vist el rostre de Narcís, pero en els seus ulls, els ulls de Narcís, podia veure reflexada la seva propia bellesa.

Després d'aquesta història veiem que el llac es fixava en la seua pròpia bellesa, aquesta bellesa interior i potser exterior que tots tenim i que moltes vegades tant ens costa veure, amics, en ocasions has de admirar el que fas tú mateix i no sols fixarte en la sort que tenen els demés, no val la pena fer comparacions entre nosaltres i els demés, cadascú és un mon i hem de fer anar endavant aquest món que tenim tots dins de nosaltres. Bona nit i Bona sort amics.

Sentiments innominats...

2008-11-03T23:10:00.000+01:00

Es curiós com una sola nit et pot canviar la perspectiva de les coses, es curiós com 7 hores et fan descobrir coses tan noves, coses que fins i tot als meus 18 anys, les portes de la maduresa, desconeixia totalment, els "sentiments" que pots experimentar cap a una persona durant un periode tan curt com aquest. Inclús és curiós com la partida d'aquesta persona pot arribar a tocar coses que fins ixe moment desconeixies, coses que sols les senten els protagonistes de les novel·les que llegia fins a l'alba quan tenia temps per a dormir de matí. Son sentiments que no sabria massa bé on classificar, son sentiments que potser no tinguen per a vosaltres una gran repercussió pero que a mi em van començar a confondre i així continuen, ressonant dins el meu cap amb ixe resò tan característic que deixen al passar, i tornen a passar, i tornen a passar... No sé molt bé de qué tracten ni qué diuen pero sols sé que em fan, poc a poc, madurar com a persona. Gràcies. Gràcies a vosaltres amics i bona sort!

Els herois del dia a dia

2008-11-03T00:48:00.000+01:00

La paraula "heroi" crec que es troba en una situació un tant equívoca, o en tot cas, amb significat incomplet i és que aquesta gent no sols son els que cada dia es juguen la vida per nosaltres, no sols els que es passen dia a dia fent que les persones més necessitades tinguen atenció ni son, per suposat, aquesta gent amb capeta i capacitat d volar. Cada persona té els seus propis herois. El meu darrer heroi o, millor dit heroïna em va cridar el dissabte per a prendre algun refresc i va ser la meua heroïna perque no sé ni com va conseguir que, sense tindre massa encontres junts agarrés una confiança en ella que ni tant sols jo m'explicava que tinguera, la meua heroïna del dissabte em va permetre parlar, sols parlar, que ja és prou i així em va fer la vida un poquet mes fàcil i portable, un poquet millor. Us convide a que busqueu els vostres herois mes quotidians, més senzills, pero no per això més simples. Gràcies amics i bona sort!

La tardor i la infància

2008-10-30T23:54:00.000+01:00

"Quan ve el temps de collir castanyes la castanyera, la castanyera...". Així comença una de les cançons mes populars entre els infants, una cançó que quan arriba aquesta època es pot sentir en totes les aules d'escola, els nanos repleguen fulles seques per a fer muralls i veus a les mares per les avingudes recollint fulles dels xops de les avingudes del poble, els xiquets fent panets i dixant les figues i les nous escampades per les taules de les cases de les àvies, els carrers ja fan olor a castanya torrada i els fumerals insinuen una llar encesa. La Tardor. Jo recorde aquesta època amb certa nostàlgia per la meua infància; en realitat la tardor potser siga la època que mes em recorde a la infància, no se massa be perque... Enyore aquell temps ara un poc llunyà en el qual la meva preocupació més important era si la meva mare em donaria 50 pts per a comprar xicles o gominoles o si les fulles que replegavem per a l'escola eren massa verdes i no pareixien de tardor, son aquestes coses que ratifiquen el gran secret de la ignorància dels infants, bé, com deia Serrat : "esos locos bajitos...". Bona sort amics!

"I wanna wake up, in a city that doesn't sleep..."

2008-10-28T22:36:00.000+01:00

Hola amics! hui vinc en un consell purament musical: un dels temes mes famosos, populars i propers que hi ha, el tema a nivell mundialment conegut com "New York, New York" cantada per Frank Sinatra.

El títol oficial del tema es "Theme of New York" i la versió primitiva es de Liza Minelli. La cançó la definiria com una de les cançons que mai faltarien en la Banda sonora de la meua vida, potser siga la cançó que més ha marcat una època de la meua vida que mai oblidaré, els brenars al "Ferro" de coca-cola i napolitana de york i formatge. Aquests brenars arribaven a ser llargs per a ocupar hores i hores parlant de futurs viatges a New York, i estudiant carrers i avingudes de la big apple en lloc d'estudiar la lliçó de biologia (d'açò ja fa un temps) o d'estar en casa fent algo de profit. Parlant de tot un poc, he nomenat el terme banda sonora de la vida i crec k es una cosa que, qui no ho tinga, hauria de construir alguna. La nostra vida té moments que els reservem, subjetivament, a certes cançons que ens recorden a ixe moment, o que estaven sonant en el moment del que parlem o siga per la raó que siga, i aquestes cançons, junt a aquests moments son els que es reserven per a la posteritat, per a recordar i riure i plorar per les coses que deixem enrere. Molta sort amics!

la llista de la felicitat

2008-10-27T22:13:00.000+01:00

Hui vaig a fer una connexió entre el tema de l'entrada aquesta i el títol de l'entrada d'ahir i vosaltres, amics, direu "este tio esta tronat, qué diu?" i jo us contestaré "sé lo que dic" i és que fa ja un temps amb una amiga vaig fer una cosa que sempre m'ha agradat i és fer una llista de les coses que fan que la vida valga la pena, com per exemple: el corredor de detergents del super, la pluja vista en un porxe, les sabatilles d'anar per casa, les ulleres de sol, un bon xiste, un puro quan estic vestit en traje, un poker amb amics, una parella de ball per a un swing de Sinatra... aquestes son les coses per les que el món continua tenint certa noció del que és la vertadera felicitat. Us convide i anime a que escrigau les vostres coses per les que val la pena ser persona. Una cordial salutació i molta sort en la vida.

"Cosas que hacen que la vida valga la pena"

2008-10-26T02:54:00.001+01:00

Hui m'agradaria cridar-vos tots a pensar un poc en aquestes coses que passen a la vida, menudes com una moteta de pols pero que modifiquen, en certa manera la nostra forma de mirar les coses. No soc una persona antipàtica, pero si que em considere un poc gelat, i és una de les raons per les que estic on estic (que no és cap lloc important pero és un lloc). Llevat d'això si que dic que m'agrada, llevat que sols siga per uns segons, canviar la meua perspectiva i fixarme en les coses poc importants i inclús, perque no dir-ho, ser fins i tot optimista. És per aquesta raó per la que em senc atret per aquestos detalls anteriors: una cervesa amb un amic, una salutació d'una persona volguda pel carrer, una cançó adaptada al paissatge... ja que pose aquest darrer exemple us vaig a contar una mena d'anècdota que em va passar ahir. El cas és que jo anava per Castelló ja de nit, hores prèvies a la festa de la universitat, anava jo sol i pel centre de la ciutat i em va vindre una mena d'inspiració per sentir una mica de jazz. Em vaig posar els auriculars, omnipresents en la meua vida, amb una cançó anomenada Manhattan cantada per Ella Fitzgerald i degut a aquell ambient de ciutat, carrers amb gent, il·luminació al casino antic i aquest ambient em vaig sentir "induït" pel caràcter cosmopolita de la ciutat de Nova York en plena Castelló, aquests són els detalls que fan que la meua vida siga un poc mes portable, el simple fet de adaptar una cançó al ambient i el paissatge pel que em meneje em feia esbossar un somriure totalment natural i espontani.

2008-10-23T16:58:00.000+02:00

Bé, degut a les meues ja freqüents posades de pota la meua moral m'ha obligat a eliminar l'entrada anterior, anomenada oda a la amistat. La persona a qui anava dirigida ja l'ha vist així que la finalitat d'aquesta entrada ha sigut alcançada. Hui no ha sigut un dia ni bo ni roïn, al menys ja sé que al cantó del meu carrer van a posar una companyia d'assegurances, pareix que no però per a mí s'ha revelat una gran incògnita.

"The meaning of my life is she"

2008-09-22T02:12:00.001+02:00

Aquesta és la frase amb la que em quede després d'aquest glop tan amarg que passe, aquesta es la única reflexió que és capaç de rondar pel meu pensament, les meues neurones estàn saturades fins a tal punt que ja no funcionen, sols son capaçes de transportar aquest missatge: "the meaning of my life is she" (el significat de la meua vida és ella). Ja ha acabat la setmana més horrible de la meua vida. L'única cosa que em permiteix moure'm és l'esperança de vida per al meu cos. Com deia el gran Calamaro: "para vos, reina".

salut.