Música i paraula

Fa molt de temps vaig decidir ser com vull ser. No us cregau que va ser una decisió fàcil. De fet, estic segur que molts de vosaltres no us heu decidit a ser com voleu. Preferiu tenir una vida més còmoda pensant com haguéssiu sigut si haguéssiu pres el camí que un dia no vàreu decidir.

Potser siga un tant precipitat parlar-vos amb aquesta superioritat, però em senc superior a qualsevol. Al igual que us haurieu de sentir vosaltres. No soc feliç ni tinc la meua estimada Telecaster ni molt menys un ampli decent on fer-la sonar com toca, però crec que algún dia ho seré. Potser algún dia no tinga por de no tenir diners estalviats i em compre la millor de les guitarres de les que puga disposar; potser algún dia, des de l'escenari, veja algún panxut amb una barba que li arribe al melic i una camiseta amb les mànegues retallades toscament negra amb la paraula "Motorhead" al pit que vinga a escoltar tango; potser algún dia puga escriure en cançons tot allò que trobe a faltar treure fora; inclús un dia, potser, aprenga a tocar la guitarra.

Però és això el que em mou a seguir intentant, per un camí de pessimisme i enganyifes, arribar a la fi. Arribar a tocar el meu objectiu.

Un dia, al principi d'aquest blog, vaig prometre parlar més de música del que parle. I potser aquesta frase puga fer acomplir la meva promesa: "La música és com la maffia: et fa mal fins a les entranyes, et fa plorar per a despres curar-te les seves pròpies ferides i fer-te creure que li ho has d'agraïr, i això m'agrada.

Músic frustrat, mestre fracasat

Des d'aquella estructura de fusta es veia la seva escola, on de menut havia obert tants caps, trencat tantes trompes, burlat de tants companys i fet tantes gamberrades que ja li costava recordar.

El dia estava assoleiat malgrat la baixa temperatura. Allò no era el seu lloc. El seu lloc no estava damunt d'un entarimat on els xiquets li preguntaven dubtes, ni estava davant d'una pissarra impecable i verda. Però no li quedava altra eixida que passar aquells dos mesos en els que ja es veia que no disfrutaria. Hi havia poc de temps per a fumar, menys per a beure, menys encara per a escoltar música i no tenia ni un sol moment per a tocar la guitarra. Les velles cançons que havia composat s'omplien de pols i sensesentits damunt del tocadiscs, que encara conservava un dels discs que venien en la funda del recopilatori blau dels Beatles que havia estat escoltant la setmana passada o, potser feia ja dues.

Classe de les 9:00 fins a les 12:30, classe de les 15:00 fins a les 17:00, classe de les 18:00 fins a les 19:30 o alguns dies fins a les 21:00. Damunt de fer treballs i regalar un parat més al nostre sistema laboral. Pareixia un infern. Els assatjos nocturns que abans avorria alguna volta, ara eren l'estimada salvació a aquells fatídics dies.

Mentre, ell mirava la seva antiga escola des d'aquella finestra docent i extranya i li començaven a venir al cap dotzenes de records... Va disimular un somriure al recordar la volta en que va posar una llagosta dins del calaix del professor de 1r de la ESO... o la vegada en que ell i el seu antic millor amic van llançar el paper higiènic per l'escala de l'escola i van omplir les escales de paper... o la vegada en que li va destrossar amb rotulador permanent una xaqueta a la mestra de reforç... Ara era qui havia de castigar aquells comportaments que ell mateix havia tingut. Es va adonar de la força marítima que té la vida per a endinsarnos en camins extranys de llarga durada.

Intentava veure l'entarimat de l'aula com l'escenari des del qual actuava un bala perduda com si fos un mestre respectable que parlaria amb els pares per a l'educació dels infants, un mestre preocupat per la baixa escolarització dels infants del barri, un mestre preocupat pel somriure dels xiquets... Però no era allò. Potser actuava molt bé, potser ha enganyat a molta gent i potser, inclús, s'ho haja cregut; però no era allò, ni volia ser-ho. Volia tornar a eixa vida en la que no actuava com a cantant, sinò que era cantant, eixa en la que els records de l'escola es difuminaven davant els records del passat concert. Aquella vida en que la nostàlgia no era de la infantesa, sinò del despús-ahir.

Bona nit i bona sort.

2011

Bé, ja se que pot resultar un tant massa comercial per al que acostumeu en aquest blog, que se les dona de fardó i alternatiu. Sols em falten les ulleres mes sovint, el coll alt del jersei i alguna que altra cosa més. Però crec prou encertat fer una valoració personal i intransferible de l'any que hem passat mentre senc a Ron Sexsmith.

El 2011 passarà a la meva història personal com a un any destacat, crec jo. Ja us contaré als que ens seguim coneixent d'ací 60 anys, que va suposar aquest any per a mí, ja que ara sols serà fer càbil·les i marejar la perdiu.

A nivell íntim ha sigut un any sense pena ni glòria en la seva majoria, això sí. He fet alguns amics que crec que em duraràn més que les bateries Duracell (ha pagat la propaganda, no patiu) i a penes he fet massa enemics; els justets i prou.

A nivell musical ha sigut un gran any. He vist una millora considerable en CORRIENTES348, la qual, sens dubte, he d'agraïr al méstre que em duu pels camins de l'amargura, però que admire i, fins i tot vull. El senyor de les tecles ha fet de mí un home, i sense dur-me a cap bar de damisel·les. Per tant, potser que l'agraïment més gran que puc llençar és a ell. Sempre recordaré cadascuna de les actuacions al seu costat, quan he estat d'espectador ni tampoc quan l'he tingut d'espectador a ell. Us he contat que ell va fer possible que el senyor maZinger pergués un temps preciós fent un parell de tangos amb mí? doncs sí, el meu amic estava davant de mí, assegut a la butaca entre tot eixe rebombori donant-me ànims, i segur que amb la preocupació al cos. Gràcies.

I no me'n vaig massa lluny del tema que tractava. JOE PETRASKI Y LOS CARNICEROS DEL TANGO. Potser ara mateix no us diga massa eixe nom. Potser no us ho diga mai, qui sap, el món no sempre és just, per fortuna. Doncs ara resulta que, altra volta, per mitjà del mestre de les tecles, sense a penes adonar-me'n m'he convertit en el cantant. No crec que mai aplegue a ser un digne carnicero del tango, però sí que em quede amb el que faig. Aprendre a cada moment. I disfrutar com un xiquet de parvulari.

El fado ha entrat a la meva vida, a la mà del, ja conegut, mestre de les tecles i del compte de les sis cordes millors amb les que mai he cantat. No sols ha entrat en la meva vida sinò que es resisteix a eixir. L'odie i l'estime, em fa mal mentre jo ho disfrute d'una manera masoquista fins a l'extrem. Carminho, Camané, Argentina Santos... i tants altres que han passat a ser amics meus, tot i que ells no ho saben. I no puc deixar de costat en aquesta entrada la ciutat més bella, la més preciosa, la més humana, la més inhumana, la més càlida, la que gela tant que talla: Lisboa. No crec que trobe mai cap racó com aquest. Tant de bo no el trobe mai, si l'hagués.

També tinc al savi de la música popular, el meu amic _lb_rt. Continuarà sent, a pesar que la nostra relació, sempre fraternal, potser parega un poc més gelada darrerament, un admirat germà major. És un dels que a mí m'han format com a persona. Potser no m'haja ensenyat a executar la música. Però sí a definir camins pels que, inevitablement havia de caminar. Ell m'ha fet persona musicalment parlant. Amb ell he aprés per què m'agrada el que m'agrada, per què odies el que odie, amb ell he tingut l'oportunitat de veure a un tal... ANTONIO SERRANO. El mestre de les cel·les de l'armònica. Per extensió també a un altre. El mestre de l'elegància a les sis adorades cordes. L'amo i senyor de la cultura, des d'Alaquàs.

I ara, uns tipos que no puc oblidar. Musicalment potser no hagen aportat el mateix que els nomenats anteriorment; però, sens dubte, personalment estàn al nivell al que poden estar els més grans: PELUTS PRODUCTIONS. Us pareixerà mentira, però he aprés el que és compartir escenari en un grup del qual comprava CDs i els disfrutava de veritat. De sobte en un any he passat d'escoltar al cotxe "Quin baix de preu!" a participar com a guitarrista en la gira "Yeeep Yeeeeira!". Sinzerament no puc fer altra cosa que agraïr-los la seva paciència amb un tronxo com jo. Ells entenen la música igual que jo, en gran manera. Personalitzen tot per a disfrutar amb el que fan. No busquen ser més cults, ni aprendre filosofia per a convertir-se en culturetes de segona fila. Simplement intenten riure, viure, beure, fumar, passar l'estona agust; disfrutar en definitiva. Gràcies i enhorabona mestres.

Ja per a finalitzar l'apartat musical: Ariel Rot, Señor Mostaza, Pablo Zinger, Antonio Serrano, Mastretta, David Pastor... Gràcies a tots, i a tots els que m'heu oferit la possibilitat de disfrutar-los.

També ha sigut l'any de "instanTània". Eixa melena rossa de baixa estatura i pits perfectes que em va fer anar fins a les profunditats de la terra per a acabar sense dirigir-me una miserable salutació. També moltes gràcies, ja que, a pesar de tot, he aprés i he disfrutat l'estona que hem passat junts. He disfrutat de quasi totes les formes possibles. Ha sigut el teu any per a mí.

Després el de sempre: Suspensos, falta de ganes de feina, disfrutar massa els bons moments i patir massa en els no tant bons.

També deixar caure a altres grans amics que continuen ensenyant-me a caminar com els de sempre, "la quadrilla". Sou, els que més suporteu la càrrega que puga arribar a suposar. No us dedicaré un paràgraf però tampoc crec que calga.

Per a la resta de gent que oblide, penseu que ho faig per què no resulte un sermó més gran per als pocs que llegiràn açò. Una abraçada per als que m'heu fet disfrutar, una altra per als que heu pogut arribar a disfrutar amb mí, i els desitjos més malèfics per als que me'ls desitjeu a mí també. Bon Any nou i bona sort.

De Madrid al... a la terra.

La veritat és que s'ha convertit súbitament en una ciutat agradablement inexpugnable, a la que li espera una pròxima visita meua: Madrid. Com a bon espanyol que em considere, m'envolta un ambient de recel cap a la capital, però això ha anat desapareixent poc a poc durant aquests 4 dies en la ciutat. París és la ciutat de la llum, Roma és la ciutat eterna, i Madrid és la ciutat de la bellesa i el esperit cosmopolita indestructible. Madrid és al mateix temps ciutat del passat i ciutat del futur. Madrid és la ciutat de la música, de la pintura, de la història, dels pobres més miserables que hi han al nostre país i dels rics més detestants del mateix; és la ciutat on comencen totes les vies i és la ciutat de la gent. Sobretot crec que és la ciutat de la gent.

Potser fou que el viatge va començar amb aquella visió de grandesa en baixar en Atocha amb tanta gent i tanta construcció, i eixos carrers tan amples. Potser fou el posterior concert de Mastretta i la seua banda a la Sala Clamores Jazz amb dos amics subjectant els dos whiskys que es sumaven al meu. Potser fou el fred que ja trobava a faltar. Inclús potser que he pogut fumar en un bar sense que ningú em diga res, o que he cantat La Marsellesa amb uns francesos, Bella Ciao amb un italià, La Panderola amb uns de La Vall d'Uixó i el Cant Barça amb un de Cadis en la mateixa nit.

No sé que ha sigut perquè ni tant sols podria parar-me a pensar-ho. Però han sigut moltes coses que l'han convertit junt a París, Lisboa i Barcelona en una de les ciutats de la meva vida.

Siga com siga, Madrid ha desaparegut de la meva imaginació per a convertir-se en una part de mí. I jo he fet tot el possible per a ser una part de Madrid. Bona nit i bona sort, amics.

Igualtat vs igualitarisme

Ja sabeu la passió que tinc per enfrontar conceptes aparentment semblants. Dit això però, vaig a parlar d'un tema del que m'agradaria que em donàreu la vostra opinió; crec que és un tema molt important per al totum revolutum mental i intelectual que estem vivint a la societat actual.

Tots alcem la veu i entonem el Viva la Pepa quan apareix a qualsevol lloc la paraula "igualtat". Ens hem aprés de memòria la frase "tots som iguals" que figura en qualsevol Codi Civil, Constitució, text de les Nacions Unides... i que a ningú se'ns oblida mai a l'hora de, com dirien pel meu àmbit, agranar cap a casa. Ens l'hem aprés de tal forma que la recitem amb un orgull innat; un orgull que incita a alçar el cap amb mirada faraònica.

Però i si us digués jo que tots no som iguals? Hem confós la igualtat com a ésers humans amb la igualtat com a persones. Tots els éssers humans som iguals però no ho som totes les persones. Coneixeu la tendència semàntica que tinc a l'hora de diferenciar ambdós conceptes: ésser humà i persona. Els éssers humans podem diferenciar-nos (merament en el camp de la biologia) per sexe, raça, condició econòmica i tot allò tangible i visible a l'ull humà, i les persones ens diferenciem en cultura, forma de pensar, ideologia, llengua... i tot allò abstracte que no es pot veure en una fotografia qualsevol.

La teoria diu que tots els éssers humans som iguals però la pràctica ho confón també amb la nostra vesant personal. La teoria és preciosa i fins i tot melòdica. Cada volta que em pose a llegir l'article primer de la Constitució Espanyola, o l'article catorze de la mateixa m'entra un subidón de justícia social increïble. Però en la pràctica estem sobrepassant la barrera de l'igualitarisme. La moneda única, els best sellers, els discs de lady gaga, el sistema d'hondt... ens estàn intentant convertir en persones iguals.

Amb una forma igual de pensar, amb uns gustos musicals i literaris iguals, amb un lateralisme polític, esportiu, cultural igual... i açò està fent desaparèixer a una velocitat trepidant la revolució en qualsevol camp humanista. TOTS hem de tenir un títol universitari, TOTS hem de tenir un Mac de Apple, TOTS hem d'anar a una discoteca tots els dissabtes i una llarga llista d'etcèteres que no enumeraré ja que és un poc inhumà.

Les persones som plurals en la nostra essència; ens movem per inquietuds i motivacions per aprendre en la nostra llavor. Les persones creixem cultivant la nostra ment de forma impassible. La cultura no és sols escoltar un disc dels Beatles i haver llegit la catedral del mar. També hi han més llibres, més discs i mes formes de tenir cultura. Conec a moltes persones que no s'hauràn inquietat per un llibre en la vida i tenen molt que ensenyar-me. Cada volta estic més segur de que en 2012 s'acabarà el Món. I no estic parlant de cap explossió ni de cap meteorit. Parle de morts que caminen amb una ment aborregada per les modes i els mitjans de comunicació. Parle d'un mon dominat per l'igualitarisme en el que ens dominen, si cap, més els mercats. I parle d'un món en el que per a ser revolucionari hauràs de duur rastes i ser nacionalista. Perquè la resta de revolucions hauràn acabat.

Haurà desaparegut la "revolució humana" com a tal, per se. I quedarà demostrat que George Orwell potser no va acertar en l'any però, si li donem un marge d'error de vint i vuit anys, haurà acertat plenament al seu 1984.

En fi. La igualtat és igualtat si s'aplica a tots els éssers humans. Si acaba caient com a espasa de Damòcles sobre la nostra vesant més personal, s'anomena igualitarisme, i és una arma mortífera.

Tardor

Sí, parle de la tardor. I aquesta entrada, potser com us tinc acostumats darrerament, serà un poc massa calòrica per l'alta quantitat de sucre que vaig a tirar-li damunt.

Per a mí la tardor, és Randy Newman. Potser us seré més concret: és el seu disc Good Old Boys. No sé per què ni tant sols m'importa; però el que sí que sé és que per a la millor època de l'any és necessari tenir a un gran com és l'oncle Randy.

La tardor no sols és la millor època per la nostàlgia que evoca, ni per cap altra cosa potser massa romàntica. El romanticisme de la tardor radica en el canvi de temperatures simplement. Com pot ser que una qüestió símplement meteorològica esdevinga en una cosa tan gran com Randy Newman? És merament una qüestió personal i absolutament subjectiva.

Al final em canse prompte de les altes temperatures i de duur ulleres de Sol fins a les deu de la nit. Ja era hora de poder treure a de l'armari una bufandeta per als matins i d'anar preparant els guants. Les terrases de les cafeteries ja no s'omplen de res que no siguen fumadors responsables que pensen en la salut o irresponsables que s'enrecorden de la mare que va donar a llum a algún legislador que altre. I ja no hi han tantes cerveses a les taules, que han esdevingut en café o xocolata. La gent ja treia les xaquetes dels armaris per gust, ja que la temperatura no ens ha acompanyat massa darrerament.

Les millors fruites de temporada són les de la tardor: taronges, mangranes, amborssos, castanyes... els quals acompanyen inevitablement a la inmensa majoria de les taules de les cases d'aquest territori. I aquells als que la vida no ens ha tornat el somriure i no tenim calefacció a casa, sempre tenim una mare a casa que, de forma desesperada, busca el braseret per a baix de la taula, la qual cosa continue trobant amb un encant especial, però viril, no us enganyeu.

Bé abans de crear un bram nostàlgic colectiu, us remarcaré el que he dit al principi. Tot i que val per a qualsevol època de l'any i de la nostra vida, Randy Newman és el cantant per a la tardor.

Bona nit amics.

Culturetes i penons de la justícia, ataqueu ara.

Estic seguint una sèrie de documentals realitzats i per Javier Calvo i Javier Limón en La2 de TVE anomenats "entre2aguas" en els que es viatja a mitjançant la música a través dels dos costats de l'atlàntic. Bé, doncs a pesar de tots els que recolzeu la causa palestina des dels butacons de vostra casa, estic avui per a parlar de Palestina però d'un tema que no portarà polèmica ni enfrontaments (repeteixc) molt al vostre pesar.

Sobre la guerra entre Israel i Palestina ja se'n parla prou, i se'n seguirà parlant però ara vaig a parlar-vos de la no-guerra entre Israel i Palestina. Avui parle de Samer Totah. Un Luthier, fabricant de llaüts que no fa propaganda ni publicitat sobre l'injustícia d'Israel, ni es dedica a enarbolir la bandera de palestina i el mocador al coll. Parla únicament del que sap: Construïr llaüts. Es palestí, però podria ser vietnamita, perquè no combat, ni defensa causes perdudes, ni les dona per perdudes, ni tant sols les nomena. Per als romàntics i amants dels nacionalismes i les revolucions potser resulte un poc violent que un palestí no estiga defensant explícitament la causa palestina. Sinò que es dedique a parlar únicament del que sap. Us adjunte la conversa que manté Javier Limón amb ell en el darrer capítol.

-[...] Y respecto a un asunto muy especial... Estamos en Palestina, una tierra muy difícil. Un país muy difícil. ¿Cómo puedes salir adelante?¿Resulta muy difícil, no?

- Sí, sí. Para empezar me gusta mi trabajo, mucho. Así que me dedico a trabajar cada día, porque si no lo hiciera olvidaría cómo trabajar la madera... y perdería un buen trabajo.

En 1967 en Palestina no había nadie que fabricara laúdes, pero en 1984 ya había cinco personas que fabricaban este instrumento. De modo que no puedo parar, tengo que seguir adelante ¿entiendes? Para que se mantenga este trabajo aquí.

- De modo que con los tanques tras las ventanas, sigues y sigues...

- ¡Incluso con los tanques dentro de mi casa!

- ¿En serio?

- No puedo salir fuera. Moriría ¡Te disparan!

- Así que sigues tocando y construyendo laúdes.

- Sí

- A veces la música es la razón para continuar ¿no? Es un buen motivo para estar dentro de tu casa.

- Sí, exacto. Así es la vida. Tienes que seguir adelante. Da igual lo que pase ahí fuera, hay que seguir adelante.

- De modo que, después de todos estos años nunca has dejado de construir ni de tocar este instrumento.

- No, por su puesto que no.

Amics, heu de veure les cares de normalitat, fins i tot d'humor (a voltes) que posa el luthier. Per a ell la vida és la construcció i l'execució de música per a llaüts. S'extranya de l'entusiasme de l'entrevistador. És la seua vida. Unes respostes categòriques i simples: "doncs clar que continuaré tocant i construïnt llaüts. Què he de fer si no?". Que gran és aquest home.